Una resurrecció en 10 dies

"Jo no puc anar contra la naturalesa dels jugadors. Al contrari: he d’aprofitar-la". Li preguntaven a Álvaro Arbeloa, després de la convincent victòria al camp del Vila-real, per l’esperit de contraatac del seu equip, però la resposta va resultar involuntàriament polisèmica. La naturalesa de les estrelles blanques és, en efecte, fer mal a l’espai de les defenses rivals, però també sentir-se cuidats com a jugadors franquícia.

Carlo Ancelotti ho sabia i ho potenciava. Li va anar millor que bé, malgrat el desenllaç gris del seu segon projecte. Xabi Alonso no és tonto, també ho sabia, però va voler "pixar amb la seva", com li va recomanar Guardiola –en teoria l’havien fitxat per a això– i quan va assumir que rendir-se als capricis de les seves estrelles era imprescindible per sobreviure en el càrrec ja era massa tard.

A Álvaro Arbeloa ningú ha hagut d’explicar-li que per triomfar a la banqueta del Bernabéu és més important la política que la tàctica. S’ha criat en aquest context i ho assumeix gustosament com a propi. Sap el que agrada a la llotja que presideix Florentino Pérez i sap el que molesta els jugadors amb qui ha d’arribar a l’èxit. La seva feina és encaixar sobre la gespa els anhels de les dues úniques forces reals del club: el president i els futbolistes. Està en el bon camí.

Triomfs convincents

Deu dies després del daltabaix a Albacete, al qual va arribar després d’un sol entrenament, Arbeloa ha aconseguit canviar la cara per complet a un equip que estava, anímicament i futbolísticament, al pou. Tres victòries clares i convincents de dificultat creixent –Oviedo, Mònaco i Vila-real– constaten que el Reial Madrid torna a ser aquí.

Arbeloa, un camaleó com a jugador i més ara com a entrenador, ha optat per simplificar el treball diari. Menys sessions de vídeo que tant avorrien i disgustaven les vedets de la caseta, un esquema tàctic canònic i desproveït de floritures i substitucions polítiques en els segons temps. Mbappé, Vinícius i Bellingham no han sigut rellevats en cap dels tres partits, ni tan sols en el voluminós 6-1 contra el Mònaco, malgrat que la precarietat física de la plantilla és una de les principals carències del grup, a ulls de la directiva. Quan a Arbeloa li van preguntar si potser era convenient que Vinícius arrenqués des de la banqueta en algun partit, pràcticament va titllar de boig el seu interlocutor.

El creixement de Vinícius

La defensa dels seus cracs en les rodes de premsa, especialment del brasiler, han sigut contundents. I Vini ha respost al camp, brillant, com en els seus millors dies, contra el Mònaco i completant un partit notable a la Ceràmica. En aquests dos partits, ha intervingut de manera directa en cinc gols. "De vegades és una mica d’actitud personal, que no hem tingut sempre com calia", confessava després de l’última victòria Thibaut Courtois, una de les poques veus del vestidor que sempre cal escoltar amb molta atenció. L’actitud, el compromís i la intensitat són, en efecte, els grans canvis d’aquests primers dies d’Arbeloa a la banqueta.

Notícies relacionades

Les penyes de l’Espanyol anuncien una protesta pels arbitratges

Alcaraz supera Paul i buscarà les primeres semis a Austràlia

El tècnic exigeix una pressió coordinada i efectiva als seus futbolistes, però, això sí, amb matisos. "Vull Mbappé i Vinícius frescos i no perseguint els laterals", va dir fa uns dies, concedint a tots dos llicència per autogestionar els seus esforços.

El mètode Arbeloa, qui de moment es resta mèrits, està funcionant, per molt que les carències tècniques de la plantilla continuïn sent evidents. Restituir la confiança d’Arda Güler i Mastantuono per generar més joc es troba entre les seves principals fites perquè el Barça ja senti, al clatell, l’alè blanc.