‘No se culpe a nadie’

Un dels contes més enganxosos de Julio Cortázar és aquest No se culpe a nadie, que serveix per a tot, de manera que és útil també per comentar el desgraciat incident que va viure el Barça a Sant Sebastià.

Va ser un diumenge desgraciat, ja que l’equip no va jugar malament, i ara, va jugar molt bé, però va caure de sobte com si la mala sort, és a dir, la catàstrofe, pugés pujat al seu immediat avenir. La Reial Societat va ser un equip ple d’energia que tot just escapolir-se del millor Barça recent va marcar el gol del martiri. La veritat és que l’equip blaugrana, descolorit, havia fet molts mèrits, i en va tenir molts més després d’aquest gol maleït i perfecte de l’equip donostiarra. Lamine, que havia estat recentment fora del joc, va fer un partit extraordinari, com Pedri, com gairebé tota la davantera, incloent-hi aquells que, com Fermín, tenen alts i baixos que no milloren el conjunt.

Però aquesta vegada aquest Barça que anava perdent, i barallant-se amb l’àrbitre, no va caure després del gol. Al contrari, el Barça va fer de tot, i la Reial Societat es va guardar el seu gol com un tresor. Fins i tot que l’equip de Flick, diumenge més enfadat que mai amb l’àrbitre i amb la vida, va empatar la contesa amb un gol que s’assemblava al que havia encaixat en la primera part.

Notícies relacionades

La condemna eterna de Brahim i l’enfonsament del Marroc

La Champions com a antibiòtic

El gol blaugrana el va celebrar tothom al camp, i a casa, com si fos un alè de la primavera. Però en aquell moment que semblava d’esperança la Reial Societat va marcar un altre gol preciós, també semblant al que havia marcat en la primera part.

Va passar immediatament una cosa que no s’esperaria ningú que hagués vist el Barça dels temps recents. L’equip no se’n va sortir, i tot i que va tenir oportunitats successives no va tenir ni sort ni encert. Un gol cantat va entrar i va sortir com si fos la imatge d’un martiri, i l’equip es va anar diluint en la ràbia de la mala sort. Per altres raons estava passant a Espanya, a Còrdova més concretament, una cosa que era molt més greu, moltíssim més, que una derrota, i això tan seriós que passava fa que, mentre escric, m’adoni que no n’hi ha per a tant amb el futbol.