La Champions queda lluny

Ja està. Com diria Gerard Piqué: "Es queda". Ja no hi ha qui toqui Xabi Alonso. El FC Barcelona va malgastar l’ocasió per acabar, de cop, amb l’era del tècnic de Tolosa al Santiago Bernabéu. Com que soc molt mal pensat, potser van decidir que era això el que els interessava, que el Reial Madrid segueixi dirigit per un entrenador que també ahir a la nit, també, va tenir un atac d’entrenador i ho va canviar tot.

Fins i tot va ser kamikaze quan va fer entrar Kylian Mbappé per provocar la tanda de penals, no perquè el salvés, ja que, repeteixo, Florentino Pérez no gosarà acomiadar el míster. Avui mateix, demà o demà passat afirmarà que el seu càrrec no va estar mai en perill.

La veritat és que la final va ser un despropòsit de tothom i de tot. Va ser una final que no val els 51 milions d’euros que han pagat els àrabs, tot i que a ells els importa ben poc el que costin les coses. Ells paguen i se serveixen un clàssic per gaudir-ne o ni tan sols això.

Va ser una final emocionant, però decebedora. Va ser una final entre els dos millors equips d’Espanya, sí, però ni de bon tros entre els dos equips que més bé juguen a futbol. Ningú juga a futbol, em sap greu (o no), com el Vila-real de Marcelino.

Bayern, Arsenal, PSG...

El Reial Madrid no va jugar mai a futbol, ni quan guanyava les Champions de dues en dues i el Barça va deixar de jugar a futbol quan es va acabar la temporada passada. Ja no hem tornat a veure aquell equipàs, aquells automatismes, aquella solvència, aquell desplegament, aquell domini, aquella pressió, aquell fora de joc, aquella brillantor, aquella eficàcia. Sí que hem continuat veient el rendiment, la dedicació, el sacrifici i les victòries.

Però a aquest Barça, sí, sí, a aquest Barça del títol de la Supercopa, que ja el voldrien el Madrid i Flo per passar-lo per la cara de Joan Laporta, després que el president blaugrana el menyspreés, i a aquest conjunt merengue els agafa el Bayern de Múnic i els en fa quatre de cop, els caça l’Arsenal i els en cola cinc i s’enfronten al PSG i acaben 8-1.

Feia molt temps que abans de començar el partit no hi havia una desigualtat tan i tan gran entre el Barça i el Reial Madrid. I, sobre el terreny de joc, no hi va ser. I va ser culpa, sens dubte, dels barcelonistes molt més que dels merengues, que, pobres, ja van fer prou sobrevivint al xàfec que es va anunciar que els cauria a sobre. No va ser així i, repeteixo, pot ser que sigui bo per al Barça: es queda Xabi, segueix Alonso i la parròquia culer ja té un altre títol per celebrar.

I no parlem de Hansi Flick, a qui li cauen els títols i, sobretot, les finals. N’ha guanyat vuit de vuit, tres al Reial Madrid mateix. Repeteixo, perquè s’ha de repetir, no vam veure, ni de bon tros, el Barça poderós i enlluernador que tots pensàvem que veuríem, entre altres raons perquè era un moment fantàstic per posar les mans al damunt del Reial Madrid, deixar clara la superioritat blaugrana i, sobretot, provocar un embolic de nassos a les oficines de la Casa Blanca.

Notícies relacionades

La RFEF desestima l’ajornament sol·licitat per l’Europa

El Barça es perpetua en el seu tron

No va passar res d’això, però. Ni tan sols vam veure un Lamine Yamal fantàstic (mira, va ser molt millor Vinícius júnior, que va acabar amb una sequera golejadora de 19 partits, 16 amb el Reial Madrid i 3 amb el Brasil). Tampoc Pedri va ser meravellós. En canvi, sí que va ser eficaç Raphinha, i encara van tenir sort els blaugranes que Joan Garcia es va disfressar de Courtois en les dues últimes ocasions, en els minuts afegits, de Carreras i Asencio.

Repeteixo, Europa els queda tan i tan i tan lluny. Guanyar aquesta Lliga és massa fàcil. Guanyar aquesta Supercopa, facilíssim. L’únic que té valor és l’orelluda. I ni Madrid ni Barça estan per a això.