"Em van defensar Jordan, Pippen, Malone... Va ser el regal de la meva vida"

¿Un esportista pot ser feliç després d’acabar la carrera?

Quina pregunta... No aspiro a ser plenament feliç, sinó a estar bé amb la gent que m’envolta. Però això d’aspirar... provoca un estrès que et fa infeliç. El més dur és quan no pots decidir quan acabes la carrera esportiva. En el meu cas, va ser un període molt intens de la meva vida: 20 anys com a professional, dels 16 als 36. I quan dic professional, vull dir que era bàsquet durant les 24 hores.

¿Quan va acabar la carrera, ja tenia un pla B al cap?

Sí. Després de patir una greu lesió, em vaig començar a interessar molt per la prevenció. Vaig estudiar nutrició esportiva i m’agradava com un hobby semiprofessional. Vaig començar a col·laborar amb el doctor Ramon Cugat. Buscava dietes. M’agradava. No tenia al cap continuar entrenant ni estar dins d’un staff. Crec que a alguns de la meva generació ens ha passat una mica això. Vam arribar al final molt saturats de bàsquet. Jo volia desconnectar, tirar cap a un altre cantó i seguir amb el bàsquet només com a afició. A nosaltres, si no guanyàvem una Final Four, ens clavaven una bona esbroncada. Hi havia molta pressió.

I aquesta pressió de sobte desapareix. ¿Com es gestiona això?

Va ser un alleujament. No he trobat a faltar més el bàsquet.

¿A què s’ha dedicat durant els últims 27 anys?

Tenia més coses. Escrivia articles setmanals a EL PERIÓDICO. Matava el cuc. També era una manera de tenir la part del bàsquet coberta sense que afectés la meva vida. D’altra banda, sempre vaig tenir una empresa de gestió de temes immobiliaris que m’ha permès tenir llibertat econòmica. Ha sigut la base per gestionar el patrimoni.

També li agrada dibuixar.

Sempre he dibuixat. Des de petit que m’agraden els còmics. Recordo que, després de veure un anunci de ColaCao a la tele, hi vaig enviar un dibuix per si em podia tocar un premi, que era una samarreta. Soc de Carmona, Sevilla. I després d’arribar a Badalona i passar pel Cotonificio, vaig fitxar per la Penya. Allà vaig reorganitzar els meus estudis i em vaig matricular a l’Escola d’Arts Aplicades. Sempre vaig tenir una vena creativa. M’agradava molt el disseny, els cartells publicitaris... M’abstreia.

¿Dibuixava mentre competia?

Tenia un petit despatx a casa, una habitació amb la taula de treballar i les aquarel·les. Podia fer algun esbós emportant-me una làmina a la maleta. Però l’acabat l’havia de fer a casa. Tot era manual. Això ho dificultava. I viatjant tant, va arribar un moment en què no podia. I ho vaig deixar.

¿Va ser fàcil?

En aquell moment no em va suposar cap trauma perquè teníem molta pressió. Però quan ja et retires, amb el temps... Fa un parell d’anys va començar a voltar-me pel cap: "Quina llàstima que no hagués seguit». Dibuixar era l’únic que tenia al pensament. Perquè hi tinc certa facilitat. Però pensava que l’havia perduda. Ho intentava, però em feia mandra. Em posava a fer coses en un full i no em sortien tan ràpides ni tan maques com abans. Fins que l’any passat em va passar una cosa.

Digui’m.

Una de les meves nebodes ha fet un curs a l’escola Joso de còmic i arts visuals. Ens vam veure en un Nadal i em va ensenyar com dibuixava en un iPad. "Hòstia, ¿això com es fa?», deia. No és el format a què jo estava habituat, però vaig veure que sense haver de muntar gaire parafernàlia em podia espavilar. Vaig comprar un iPad. ¡No vull fer publicitat, eh! [riu].

I li va tornar a picar el cuc.

I tant. Al principi em va fer molta por. No sabia com començar. Em vaig dir: "Miraré com ho fan a l’escola». Sabia dibuixar, però havia de trobar la manera de reciclar-me. Ens vèiem [amb Joso, històric dibuixant català] una vegada al mes. N’hi va haver prou per adonar-me que podia començar una altra vegada. Va ser posar-m’hi i veure com es trencava el bloqueig de la pàgina en blanc.

¿Es considera un artista?

Soc un ninotaire. No tinc el do per escriure una novel·la. Però les escenes les veig. I les dibuixo. M’agrada fer-ho divertit. Les escenes tristes no em surten.

¿Va amb la seva manera de ser?

Miro de centrar-me a dibuixar coses divertides, però jo soc molt seriós. Molt introvertit.

¿També quan jugava?

Sí. Quan jugava era massa introvertit, i va ser un problema.

¿El va penalitzar?

Molt. Me n’he adonat després. A mi, coses que m’havien passat a la vida m’havien fet tancar-me. Era la tendència natural. Volia protegir-me. Em tancava. Ni feia mal a ningú ni anava contra ningú, però em tancava en mi mateix. Podien pensar: "Aquest és un estirat». Però era timidesa, introversió. I això podia provocar rebuig. L’únic que intentava era jugar, fer-ho bé... Arribar a casa i ja està.

Va venir a Catalunya de ben jove, i el seu pare es va morir quan vostè encara era adolescent.

Tenia 17 anys.

Suposo que aquesta mena de coses configuren la personalitat.

Molt. La meva família va venir aquí quan jo tenia 17 anys. Vaig haver de fer de cap de família, amb la mare i els dos germans.

¿Com va ser la seva infància?

Era el més alt del poble, de llarg. Amb 13 anys ja feia 1 metre 97. Em deien: "¡Ei, llarg!». Fins que no es va crear un club de bàsquet allà, fins que no vaig començar a jugar, l’alçada va ser un problema per a mi. Als 70, a veure com trobaves unes sabates del 47. No em sentia orgullós de ser alt. Però tot va canviar quan a Carmona van formar aquest equip. Va ser la primera vegada que els meus amics del col·le em van dir: "Escolta, t’hi volem». Però jo no em quedo les coses al pap. Explico la vida.

Va viure un munt de coses bones al bàsquet.

He sigut un afortunat. Ho vaig arreplegar tot. La famosa plata que vam guanyar amb Espanya als Jocs Olímpics de Los Angeles el 1984 va canviar el nostre bàsquet. I al Barça, quan vaig arribar, vam encadenar quatre Lligues seguides. I guanyàvem el Madrid, una cosa que no havia passat mai. Allò de Los Angeles va ser molt fort. Llavors, arribar a una final olímpica i contra els Estats Units ni se somiava. I no és una exageració.

Parli’m d’aquell partit. Vostè va anotar 16 punts.

Eren tots unes feres, i no només Sam Perkins, que era qui em defensava. Et movies una mica i ja tenies Pat Ewing enganxat. I si volies sortir a fora t’hi esperava Michael Jordan. Estaves mort.

¿Com es podia preparar?

Era molt difícil. Però de Michael Jordan sí que en sabíem alguna cosa. Durant la preparació, vam anar a Carolina del Nord, a Chapel Hill, que és on hi ha la universitat. I just quan hi érem, va aparèixer ell. Era la primera vegada que el vèiem. Quan el paio va arribar, tots els universitaris van baixar al campus. Hi va anar una allau tan gran de nanos que vam pensar: "¿Qui és aquest paio?». Era l’hòstia.

Parlava de com va arrabassar l’hegemonia al Reial Madrid.

N’estic ben orgullós, ¿eh? Vam girar el mitjó. Les Lligues van començar a ser del Barça. Jo jugava de tres-quatre, i estratègicament ens va anar bé. Va ser una de les claus perquè ells haguessin d’utilitzar una fitxa d’estranger per contractar un jugador per parar-me. Em van incloure dues vegades en el millor quintet d’Europa. I parlo d’equips en què hi havia Divac, Volkov... Els millors.

El seu pitjor moment, ¿la lesió que el va mantenir 14 mesos fora?

Sens dubte: em vaig trencar l’encreuat anterior.

¿Va arribar a tenir por per haver-se de retirar?

I tant que sí. Això va ser duríssim. Vaig anar a veure el millor cirurgià que hi havia als Estats Units, al General Hospital de Massachusetts. Però no va sortir bé. Feia vuit mesos que patia molt. No em feia por no poder jugar sinó quedar-me coix. Ramon Cugat em va salvar el genoll. Vaig poder tornar a estar bé per disputar els Jocs de Barcelona.

I va patir l’Angolazo (la derrota d’Espanya contra Angola als Jocs Olímpics de Barcelona 92).

Sí, però va quedar com una anècdota perquè aquells Jocs van ser molt importants per a mi, la meva vida i la meva carrera. El premi per tot allò va ser jugar contra el Dream Team i sentir-me bé [va ser el màxim anotador del partit amb 23 punts]. Sentir-me bon jugador contra Scottie Pippen. Però és que em van defensar tots: Jordan, Barkley, Karl Malone. Vaig tirar davant de David Robinson. Ho havia passat tan malament que allò va ser el regal de la meva vida. Tot i que també recordo la Lliga que vam guanyar a Petrovic.

¿Com era Petrovic?

Als Nets ja era un jugador complet, sabia jugar, tirar quan calia, passar als companys... Un jugadoràs. Abans tenia molt bones habilitats, però encara bo que nosaltres no el vam tenir a l’equip, que és el que li va passar al Madrid. Era molt difícil. Per ser bo no només has de ser individualista. Per a mi, el mestre era Michael Jordan, que jugava bé i feia jugar bé els companys.

¿Tan provocador era Petrovic?

Moltíssim. Però era provocador de manera innata. Li feia la traveta al seu propi germà.

En aquella final contra el Madrid hi va haver bastantes plantofades, ¿oi?

Es jugava fort de veritat, eh. Tot i que no volíem fer-nos mal. La gent era noble. A Fernando Martín li agradava jugar fort. A mi també. I acabaves amb blaus. Una altra cosa és el que li passava a Romay amb Alexander Belostenny (exjugador de l’antiga URSS). Tkatxenko era un paio molt noble, i mira que et podia arrencar el cap. Però Belostenny tenia molt mala llet. Romay acabava sempre amb la cella oberta. Ell sí que anava a fer mal.

¿Vostè no va tenir una història amb el serbi Zarko Paspalj?

Ens les vam tenir en un Europeu.

¿Cops de puny?

Una mica sí... Però era bon paio, eh. Amb caràcter, com jo. Ens vam començar a picar, i va passar. No n’estic orgullós.

¿Quina Final Four troba que el va fastiguejar més?

Home, la que teníem guanyada. La del tap de Vrankovic contra el Panathinaikos de 1996 a París. La FIBA ens va enviar una carta en què reconeixia que aquell tap era il·legal. És al museu del Barça. Va ser incomprensible. Si una pilota toca el tauler... Els àrbitres van dir: "Va, va, continuïn». I quan passa això, s’acaba el partit. ¿I tu què fas? No pots pas sortir de la pista. Per si mateixa la jugada és estranyíssima. Montero, en lloc de passar-la, fa una parada a dos peus. Potser volia assegurar el tir, no ho sé. Però no se li pot retreure res. Després, que qui baixi corrent sigui Vrankovic, el cinc lent, i tingui temps de fer allò... El problema, però, no va ser ni de Montero ni de Vrankovic, sinó que el tap era il·legal. Aquesta és la realitat.

Notícies relacionades

El colós Joan Garcia

Gonzalo es disfressa de Mbappé i guia el Madrid amb tres gols

Durant la seva carrera, ¿recorda haver plorat mai?

Sí, quan em vaig acomiadar [Jiménez no vol que l’emoció l’aturi, però els ulls li fan una brillantor especial]. Aquell dia vaig mirar de no plorar, però finalment ho vaig fer, sí. El moment et supera. Em vaig sentir molt estimat per l’afició. I molt orgullós. Encara que no guanyéssim l’Eurolliga, nosaltres vam ser la referència del club. I això és així.