El Barça utilitza la recepta de l’Espanyol

Allà estava el Barça líder, mesurant a domicili les seves vuit victòries consecutives a la Lliga amb les cinc d’aquest formidable Espanyol, elevat a la cinquena posició de la taula. Els dos conjunts, en fi, més en forma del campionat, per a orgull de Salvador Illa, periquito de bressol que amb camisa blanca i corbata blava tenia cura de la seva gestualitat al centre de la llotja d’autoritats, president dels dos clubs com és. Tot i que en el fons, és clar, desitjava més que ningú la que hagués sigut la primera victòria espanyolista com a local al seu feu en 19 anys. Li tocarà esperar almenys un més a un Espanyol que, aquesta vegada, va merèixer més. Bastant més.

Prudencia amb Pedri

Anava a ser Fermín, el més vertical i agressiu del catàleg de centrecampistes del Barça, qui determinés el derbi, però a qui va enyorar durant llargs minuts el Barça va ser Pedri. El canari, en un estat físic encara precari, amenaçava sense desitjar-ho des de la banda durant la primera part. Ho va fer primer quan Joan Garcia va decidir –amb encert– que la millor manera de posar fre al perill periquito era propulsar amb una empenta el seu company Gerard Martín cap a una pilota solta; i després quan els caps d’Eric Garcia i Cabrera es van trobar violentament en l’espai-temps. Després dels seus accidents es va posar a escalfar preventivament el canari, com una mena d’avís de tempesta a un Espanyol amb més quall sobre la gespa de Cornellà.

El Barça trobava a faltar, reemplaçat Pedri per un De Jong que va tornar a pecar de la seva tendència a l’horitzontalitat als passis, una benedicció per a aquest granític Espanyol de Manolo González al que no se li desintegra quan la pilota es mou al ritme d’un pasdoble. Si continua jugant així, malgrat la derrota, la glòria serà seva aquesta temporada.

El neerlandès estava, quedi dit, poc ajudat per un Raphinha borrós a la mitjapunta, posició que va abandonar al descans amb la decisiva entrada de Fermín per Rashford, i per un Ferran amb els ullals llimats. De Lamine tampoc hi havia excessives notícies.

Va acabar recorrent Flick a, en efecte, Pedri, però també a Dani Olmo, buscant acumular futbolistes per dins per afeblir la resistència de l’Espanyol, que sí que gaudia al contraatac de la verticalitat que fa sagnar els rivals. Si no hi va haver hemorràgia va ser perquè Joan Garcia es va reivindicar com una tireta impermeable.

Final cruel per als periquitos

Notícies relacionades

El Suprem anul·la l’article de l’estatut del Barça que prohibia cedir els abonaments

Flick no toca la idea, però sí que altera les jerarquies del Barça

Tots aquests factors es van conjugar, com una broma macabra per a l’Espanyol, per dibuixar el triomf blaugrana, parit en un contraatac en què Fermín va assistir Olmo. Premi a l’intervencionisme de Flick des de la banqueta, càstig injust i dolorós per a un Manolo que va delinear el derbi a la perfecció. El segon gol va ser, senzillament, un salobrar a la seva ferida.

"Hem perdonat. Si haguéssim ficat les que hem tingut... Hauria sigut molt diferent", va resumir Expósito, condensant la pena de tot l’Espanyol "Es mira d’ajudar l’equip, ja sigui com a titular o com a suplent", assenyalava Fermín, el cuiner de la victòria blaugrana d’aquest derbi. Tot i que la recepta la dictés l’Espanyol.