Pogacar, l’únic que sempre guanya sobre una bici

El Coll de Rates, a la serra alacantina, ve a ser en l’època hivernal com un port de pas per a bona part de les figures del pilot mundial que fugen del fred polar i busquen el clima valencià per començar a preparar amb bon peu –o bon pedaleig, segons es miri– una temporada ciclista plena de bonaventures per a tothom; tots confien en millorar, en fer-ho millor que el curs passat i en un ambient nadalenc començar a somiar en guanyar el màxim nombre de carreres en un 2026 que s’estrena a finals del mes de gener en terres australianes.

Pel Coll de Rates han passat bicicletes conduïdes pels millors genets del món. Però només un, el de sempre, ha sigut capaç de destrossar totes les escalades fetes des que hi ha registres. Quan tots tracten de rebaixar algun quilo sumat en les vacances, Tadej Pogacar ja mostra les seves ganes per anunciar que el 2026, si es parla en termes ciclistes, no serà diferent del 2024, ni del 2025, dos anys en què només hi ha hagut un dominador que ha sigut derrotat mínimament en un esprint a San Remo i una caiguda a Roubaix, amb Mathieu van der Poel com a protagonista, i en un turó parisenc, a Montmartre, l’últim dia del Tour per tot un Wout van Aert, amb el cansament per una victòria amarrada i un genoll malmès per l’esforç de les batalles al Pirineu i els Alps. Pogacar, sense canvis, com a líder de l’equip més fort, un UAE en elq ual pot ser el seu rival del futur (el mexicà Isaac del Toro), buscarà en la nova temporada una cinquena victòria en el Tour per entrar en el club dels il·lustres, entre ells, Miguel Induráin, l’únic que ha guanyat cinc vegades de manera consecutiva a París després que Lance Amstrong quedés exclòs de la societat ciclista pel dopatge.

El Tour de Barcelona

Pogacar és el que té sotmesos els enemics en dos aspectes; el físic, perquè és el millor, i el psicològic, perquè tots saben que seguir-lo després d’un atac és morir en l’intent. Ho van constatar, per exemple, Del Toro i Juan Ayuso, el millor entre els contrincants espanyols, en el Mundial de Ruanda. I, sobretot, Jonas Vingegaard, en cada una de les arrencades del fenomen eslovè en els Tours del 2024 i el 2025. Tot i que, a les cames del ciclista danès, hi reviu l’única esperança de poder deixar fora de combat Pogacar en una ronda francesa que aquest any vinent començarà a Barcelona per marcar en termes esportius una fita històrica a la capital catalana.

Vingegaard el va derrotar en els Tours del 2022 i el 2023 per caure després sota el domini de l’eslovè, malgrat que amb la constància que per darrere d’ells només hi ha un desert de veritables aspirants a vestir el jersei groc, inclòs Remco Evenepoel. Si Pogacar destrossa el cronòmetre pujant a Rates el mes de desembre, si anuncia un calendari en el qual inclou el que encara vol guanyar –Milà-Sanremo i París-Roubaix– i aposta per carreres que mai ha corregut –les voltes a Romandia i Suïssa– per mirar de trobar al·licients en el camí cap al Tour, per no avorrir-se guanyant una vegada i una altra el mateix de tots els anys, Pogacar apareix com el ciclista inabastable per a tots, tret d’alguna espurna en les clàssiques de primavera.

La comparació amb Merckx

Notícies relacionades

Les penyes de l’Espanyol volen el "cap fred" en el derbi

Mirades posades en Xabi a la tornada del Madrid

L’any 2026 sorgeix com un altre curs ciclista en el qual Pogacar continuarà atresorant triomfs per donar arguments al debat de si és el millor corredor de la història i perquè es trobin llibres que recorden les gestes d’Eddy Merckx, encara amb un Tour més i quatre Giros més en el seu palmarès, a banda de la victòria en la Vuelta de 1973; una ronda espanyola en la qual Pogacar vol participar alguna vegada, tot i que difícilment serà en aquest nou any, quan vol lluitar per aconseguir un tercer Mundial consecutiu, en una cita a Montreal molt difícil de compaginar si corre a Espanya.

Amb 27 anys, encara molt jove per catalogar-lo com un veterà, Pogacar continua sent l’únic habitant del paradís ciclista, tot i que per veure’l debutar caldrà esperar fins al 8 de març, el dia en què es disputa la Strade Bianche, la clàssica toscana que circula molts quilòmetres a través de pistes sense asfaltar.