Marta Perarnau: "Si cuidem més la salut mental de les futbolistes, el rendiment millorarà"

¿S’ha adaptat ja al canvi de vida en els últims mesos?

Estic bé. Una mica estressada, la veritat, no l’enganyaré. Ha sigut un mes i pocs dies de molt atrafegament i encara ho continua sent. Entrar nova en un lloc, fer-me la idea que ja no estic al terreny de joc i ara cal fer un altre tipus de coses, però soc molt feliç.

¿Com pren aquest relleu tenint en compte el moment històric que viu l’esport femení?

És una responsabilitat molt gran perquè crec que el treball d’Amanda en aquests quatre anys ha sigut espectacular. Totes les futbolistes només podem tenir paraules d’agraïment cap a ella i jo personalment també quant a aquesta transició. M’ha posat les coses molt fàcils. D’alguna manera seguirà vinculada al sindicat com a advocada, tenim la millor advocada esportiva. Espero que el que ha hagut de patir Amanda en aquesta lluita, a partir d’ara no necessitem lliurar tantes guerres.

Casos com el de Rubiales o les situacions d’assetjament a l’Alhama els va viure com a futbolista. ¿Com va ser des de fora?

El que sentia en aquest tipus de casos era frustració. Per com podia estar passant allò. En una màxima categoria, en la selecció, amb referents mundials i vivim això... El que jo sentia era frustració. Ara hi puc fer alguna cosa. I si passa alguna cosa així, que espero que no, puc saber que aquesta frustració, d’alguna manera, puc utilitzar-la ajudant les futbolistes. I ara amb una mica més de poder d’actuació.

¿És molt diferent la Marta futbolista de la presidenta?

De moment és totalment igual i crec que és una cosa que tampoc m’agradaria canviar. He sigut molt transparent sempre com a futbolista, molt alegre, molt reivindicativa en els moments en què ho he hagut de ser i ara em considero exactament igual.

¿Com li agradaria ser com a presidenta?

Vull ser propera i que se senti que realment portem a terme diferents projectes i que arriben a les jugadores. És una funció bàsica, no només que les jugadores sàpiguen que soc aquí, sinó que puguem prendre accions reals per ajudar-les. Sempre esmento la salut mental perquè és un dels pilars bàsics per a mi, però podríem parlar de molts altres. Vull que les futbolistes retirades sentin que la seva transició és molt més senzilla.

¿Com s’ha trobat els despatxos quan ha arribat?

Si la pregunta va cap a com són les relacions institucionals, jo li puc dir que ara mateix són meravelloses. No he notat aquest caràcter masclista cap a mi. Però no perquè jo ho hagi notat no significa que no existeixi. Agraeixo moltíssim que el tracte hagi sigut meravellós, de moment estem parlant amb totes les institucions i en aquest sentit estic molt contenta, però sé a què m’enfronto. Vull lluitar sent dona, sent dona futbolista que ha viscut el fang i és una cosa que sé que segurament em generarà conflictes.

Assumeix que la incomoditat formarà part d’aquests anys.

Sí. Les dones que incomoden simplement són dones que parlen i que expressen la seva opinió. No per això no mereixem ser en aquests llocs de responsabilitat.

La història es resumeix en dones que han sigut incòmodes i que han canviat les coses molestant. Vostè n’és una.

Per a mi és un orgull ser aquesta següent generació dels referents que hem tingut. Esmentaria també les jugadores que han sigut referents al món del futbol femení. Que jo veiés Natalia Pablos i Alicia Gómez al Rayo Vallecano jugant la Champions i que després pogués compartir vestuari amb elles. Des d’aquesta nena futbolista que somiava amb ser com els seus referents fins ara, que he tingut la sort d’estar juntament amb dones lluitadores i reivindicatives. No que molesten, sinó que comuniquen i lluiten per un camí molt més senzill dins del que sabem que és el camí de la dona.

Ara és presidenta, però ¿la puc anomenar exfutbolista?

No pot [riu]. És el pas més complicat de la decisió i de la candidatura. La meva idea no era retirar-me, ni de bon tros. Sento que encara em queda una mica de futbol que potser mai arriba, però que si en algun moment el sindicat m’ho permet, ho faré una estoneta.

Com a futbolista ha estat a Mèxic, país que està fent un gran desemborsament econòmic en futbol femení. ¿Com viu la comparació amb Espanya?

Caldria analitzar-ho en els diferents àmbits. Podríem parlar a nivell tecnicotàctic, que sí que penso que Espanya porta molts anys d’avantatge. Podríem parlar d’infraestructures o d’aposta directa pel futbol femení. Quant a inversió, a Mèxic s’està fent una inversió increïble.

¿Com veu la Lliga F? ¿La decep la competició?

Cal ajudar perquè la Lliga F creixi. Queda molt per recórrer i en aquest sentit el segon conveni col·lectiu avança molt cap a això. Hem de donar un altre pas petit més perquè queda molta feina per fer quant a la professionalitat. Perquè millori el rendiment i la competitivitat interna.

Hi ha moltes futbolistes que han triat jugar a Anglaterra.

Això ha de fer-nos plantejar què està passant. Si la jugadora està triant aquest tipus de destí, és perquè hi ha alguna cosa que realment està nodrint d’una altra manera les seves necessitats. No sé si és Anglaterra, no sé si és els Estats Units. Jo sempre crec que hem de mirar, com he dit abans, cap a altres mons per agafar-ne el millor.

¿La tornada de Mapi León i Jenni Hermoso a la selecció espanyola és un símptoma real que hi ha un canvi?

Es pot representar com un canvi de cicle real per part de la Federació Espanyola. Jo me n’alegro moltíssim per totes dues. Crec que són unes jugadores que necessitàvem i que mereixien ser allà. Jo també ho interpreto com que sembla que ara tanquem cicle.

¿Quins són els seus objectius?

N’hi ha alguns. Un d’ells, perquè és una realitat que he viscut i que a més m’he format en això, és la salut mental. No només pel que la ciència ens diu, que està demostrat que millora el benestar com a individu, sinó perquè sento que si individualment tractem millor i cuidem més la salut mental de les nostres futbolistes, el rendiment de cada una millorarà.

Notícies relacionades

Mor Gerard Suñé als 23 anys, promesa del rem nacional

MAPFRE, un talismà per al futbol espanyol

¿Algun altre?

Les retirades. És una cosa fonamental, no perquè a més ara em trobi en aquesta situació [riu], sinó perquè és la transició més complicada de la carrera esportiva d’una esportista. Realment no els brindem les eines necessàries. ¿Per què? Doncs perquè potser ja no són el focus d’atenció, perquè ja no són aquestes futbolistes que em generaran un rendiment. Però per a mi, com a futbolista, com a persona que ha vist amigues retirar-se i haver d’enfrontar-se a una vida laboral sense experiència, potser sense estudis perquè no han tingut l’oportunitat d’estudiar, és un repte que m’agradaria que poguéssim abordar.