El Madrid és en un carrer sense sortida

I en efecte, tenint en compte la seva última voluntat, el Manchester City no va aixafar el Madrid al Bernabéu. Però el va guanyar, i potser n’hi ha prou amb això perquè Florentino marqui el dit polze cap avall al seu entrenador. Perquè després d’una arrencada il·lusionant, tota la impotència blanca es va acabar escampant sobre la gespa del Bernabéu, com un càstig als seus pecats del passat més recent. Un equip condemnat a quedar-se en un carrer sense sortida, esperant que sortís, encara que fos a deshora, un sol que fes claror en una cantonada.

Això és el que li va exigir el Manchester City, un bloc solidari, entregat i unit. Però la realitat és que les variables actitudinals són només una de les tares d’aquest Reial Madrid i que la seva clamorosa falta de futbol no es resol d’un dia per l’altre. Poden acomiadar Xabi Alonso en hores o dies, però el forat el mig de camp no es taparà.

Mbappé, lesionat, ni es va escalfar

L’entrenador blanc va arribar ahir a la nit sentint que només vivia provisionalment, buscant impossibles per aconseguir, i encara més després de constatar que Mbappé, el seu millor home, no estava en condicions de jugar: es va vestir però ni tan sols es va escalfar. Guardiola havia suggerit al seu antic pupil al Bayern que "pixés amb la seva", i això va intentar, confiant que el treball col·lectiu difuminaria l’absència de la seva estrella.

La diferència, aquesta vegada, va ser que els jugadors el van correspondre. El Madrid va ajuntar línies, va mossegar a la sortida de pilota del City, amb compromís col·lectiu, començant per Vinícius i Bellingham i seguint per la resta. Si un rellegeix la frase anterior, pensarà que això és el mínim que s’ha d’exigir a qualsevol equip, i encara més a tot un Madrid. Però, vet aquí el problema, aquesta era la notícia de la nit al Bernabéu, que aquesta vegada els seus soldats no eren tan forts com semblava.

Rodrygo rega la seva sequera

Rodrygo, amb el seu primer gol en 1.400 minuts, en 32 partits, en nou llargs mesos, va transsubstanciar les bones sensacions blanques i va desencadenar una eufòria que aviat se’n va anar en orris. Perquè, en la mesura que tot passava al revés del que dictava la raó del Bernabéu, de seguida va fallar Courtois, que no falla mai, per regalar a O’Reilly un empat en un córner. Un clar penal de Rüdiger sobre Haaland que el catastròfic Turpin va haver d’anar a mirar al VAR va acabar d’erradicar els efectes del conjur blanc. Courtois, una llença de glaç emocional que no tremola després d’una espifiada, va evitar abans del descans un 1-3 que hauria suposat un càstig exageradíssim.

Notícies relacionades

El Barça de Flick es reescriu un cop més

Un club gran amb Alba i Thiago

Doku, un dimoni elèctric però sense esmolet als ullals, va brindar a Valverde un dia amb una nit fosca durant la segona part. Gràcies a això el City podia respira. Sense notícies de Vinícius, Rodrygo, en el seu millor partit en moltíssims mesos, carregava amb el Madrid a les espatlles a l’altra punta del camp. Ferr sortir Endrick el quart d’hora final va ser una mesura del tot desesperada. Va correspondre a la confiança almenys amb un cop de cap al travesser, contra un City descaradament cuirassat, necessitat dels punts per ancorar-se en el top 8 d’aquesta Champions. Els va aconseguir, en una nova garrotada de Pep al Bernabéu, convertit en un solar ben gris quan l’àrbitre va xiular el final.

Xabi Alonso pot caure demà o la setmna que ve o d’aquí un mes. Tant és. El quan ja no importa; en realitat, no ha importat mai. "Y tú que te preocupas por culpa del futuro/ cuando ya no te quede, será cuando te enteres/ que ya estás, ya estás/ más que enterrado en vida". Tot estava en Robe.