Jordi Villacampa: "Com a jugador m’hauria anat bé un psicòleg, però això feia dèbil"

¿Com va ser la seva retirada?

Tenia 34 anys i durant la carrera sempre havia pensat que quan no pogués donar el meu 100% ho deixaria. No me’n penedeixo, però potser m’ho pensaria més ara mateix. Però en aquell moment vaig pensar que era conseqüent. Ara crec que podria haver jugat dos o tres anys més segur. No ho vaig decidir d’un dia per l’altre, sinó que vaig anar madurant la decisió. Tenia la sensació que no m’havia deixat res a dins, que m’havia buidat, d’estar bé amb mi mateix.

Li quedava un any de contracte.

Sí, i no sé si toca dir-ho ara, però tenia un any més i el club em deia que ja estava i jo, ‘home, però si tinc un any pendent’, i ells, ‘no, Jordi, més val que acabem aquí i això i allò’. Va ser un moment difícil, però al final vam arribar a un acord.

¿No es va plantejar mai acabar en un altre lloc?

No. Jo volia començar i acabar a la Penya. Ha sigut el club de la meva vida i també entenia que era per sobre de les persones. No sé si avui dia hauria decidit el mateix, però llavors és el que vaig fer.

¿Li va deixar cap buit l’adeu?

La vida de l’esportista és curta. Quan ets dins la voràgine de jugador d’elit no penses gaire què passarà després. Ara tinc 62 anys i sé que és la millor etapa de la vida, perquè fas el que t’agrada, ets en una mena de bombolla, és perfecte. Però veus que els jugadors, en general, no estan preparats per afrontar la segona etapa de la seva vida. Jo vaig estar més o menys bé emocionalment.

¿I què va fer?

Vaig veure una oportunitat al pavelló de la Penya, que era relativament nou. Em vaig retirar el 1997 i el pavelló era de l’any 91. No l’explotava ningú i vaig parlar amb el president i la directiva del club i els vaig proposar l’explotació amb un seguit de condicions, pagant un cànon, una part dels beneficis i tot plegat, i vaig muntar una empresa. Organitzem molts concerts a Badalona. També vaig fer de comentarista de partits a Catalunya Ràdio.

¿Quan jugava estava pendent de la seva situació econòmica?

Ja de jove vaig agafar un assessor que m’ho portava. Crec que per a la vida delegar és una paraula molt bonica i molt bona. Has de saber delegar. Jo no he de saber de tot però tenir una cultura mínima, sí, una cosa que ens falta a tots.

I, de seguida, president.

Tot va anar molt ràpid, al cap de dos anys de retirar-me, el 1999.

¿Com es va produir aquest salt a la presidència del Joventut?

Com que portava el pavelló i també anava molt a veure l’equip, el president, Genís Llamas, em va dir: ‘Escolta, Jordi, podries afegir-te a la directiva i ajudar-me’. I em vaig convertir en vicepresident, però poc temps, perquè ell va marxar per un tema personal. El càrrec va quedar vacant i els directius que hi havia em van empènyer al lloc. Dic que van empènyer perquè jo hi vaig ser una mica reticent. Però també vaig entendre que el club necessitava un cap visible i m’hi vaig posar.

¿Li agradava aquest paper?

Em va venir una mica de nou. Sabia com funcionava l’actiu més important, que és el vestidor. Del que no sabia era de gestió. Vaig delegar en directius que van ser al meu costat durant molts anys i cada un tenia la seva responsabilitat. En vaig aprendre molt, va ser enriquidor i va ser una manera de mantenir el vincle amb el club i l’esport que tant m’agradava i tant m’agrada.

Va ser una època complicada per la delicada situació econòmica del club. ¿Li va resultar estressant?

Vaig sentir una pressió per tot el que comportava per a mi, pel sentiment que sempre he tingut. La Penya ha pogut sobreviure en èpoques molt bones i en èpoques no tant, però l’important és que som vius.

¿Com va acabar la presidència?

Va acabar el 2017. M’hi vaig estar 18 anys. Més temps que de jugador. Tot té un final. Les etapes s’acaben. Jo hauria marxat tres o quatre anys abans. Passa que no hi havia ningú que s’atrevís a entrar.

¿Quin va ser el pas següent?

Me’n vaig anar amb Open Arms tres setmanes. I gairebé ja arribem al moment actual.

¿Com és avui el seu dia a dia?

Tinc una empresa amb dos socis amb què fem petites promocions immobiliàries. I el meu dia a dia és una empresa d’impressió digital anomenada Nivell Publicitari, i n’estic molt content. I faig d’ambaixador de Kelme. També amb Lefties hem creat una línia de marca que es diu JV8. I ajudo a obrir portes per a Atlas Energia. És a dir, estic al màxim.

¿I té de tant en tant temptacions nostàlgiques de veure els seus partits com a jugador?

¿Voleu que us digui una cosa? Els tinc tots gravats. El pare els va gravar tots en Beta. I tinc un fan que es diu Guille a Galícia, a Vigo, i el paio me’ls va passar a un disc dur. Tinc més de 100 partits. Però els miro molt poc. Crec que en la vida has d’anar endavant i ja està. He disfrutat cada etapa, però el passat és passat.

¿Pot jugar encara a bàsquet?

No, la veritat és que tinc els genolls molt malament. Vaig al gimnàs, procuro cuidar-me una mica, bicicleta a l’estiu, però coses que no tinguin impacte als genolls, perquè els tinc realment malament, sobretot el dret.

No juga ni amb els veterans.

Ara ja fa temps que no. Quan vaig començar a fer-ho era massa jove, i ara soc massa veterà per jugar amb els veterans.

Deien que no era jugador de talent, sinó d’esforç.

És una realitat com una casa de pagès. Si tens talent i l’altra part et falla, ets mort, però ben mort. I això ho he comprovat en molts jugadors que han sigut millors i no han arribat enlloc. És veritat que jo no he sigut talentós, però he treballat i estic content d’haver aconseguit el que he aconseguit, perquè vaig donar el 100%.

El seu moment àlgid com a jugador va ser la Copa Europa.

Crec que vaig jugar millor altres anys, però des del punt de vista coral, sens cap dubte.

¿Quin és el moment que diria vostè que té gravat en la memòria d’aquella final?

Sobretot recordo l’alliberament quan va acabar el partit. Perquè en aquella època... Ara hi ha molts recursos per afrontar els partits. Parlo de psicòlegs. Llavors cada un anava amb les seves eines. I recordo sentir molta pressió. Tenia 30 anys i sentia que era el partit més important de la meva vida. Havíem perdut una final dos anys abans. Així que sentia molta, molta pressió. Recordo l’ansietat que em provocava el partit, tota una final europea. I quan va acabar va ser... ¡Bua! ‘Ara sí que està, ja està, ja està’, pensava. ‘S’ha acabat tot, a la merda, a disfrutar’.

¿Considera que hauria necessitat un psicòleg abans de disputar aquesta final?

No m’hauria calgut quan en tenia 19 o 20. D’alguna manera, jo no vaig ser a Los Angeles-84 una mica també per culpa meva, perquè estava en una situació que m’anava gros. Ser allà convocat entre els millors jugadors, quan en tenia 19, amb un equip que era superdifícil arribar-hi... Havia jugat molt bé a la Lliga i em van convocar, i en aquella època jugaven pocs jugadors, sis o set, i prou. Ara n’hi juguen 10 o 12. El cas és que vaig entrar en una espiral mental negativa. En aquella època explicar-ho feia dèbil. Tu t’ho menjaves i intentaves gestionar-ho tan bé com podies. M’hauria anat bé llavors. I en altres moments també.

¿No va ser a Los Angeles perquè se li feia costerut conviure amb les estrelles del moment?

No, no... Aviam, em van descartar en una decisió lamentable per part del seleccionador [Antonio Díaz-Miguel]. Però en aquella època és veritat que tampoc jugava bé amb la selecció. Però amb alguna ajuda ho hauria superat més bé. Alhora, vaig tenir més clar les coses bàsiques que em faltaven. Si abans entrenava tres hores, vaig passar a entrenar-ne cinc. La disciplina, voler ser el millor, em va fer superar tot allò tot sol.

¿És veritat que va estar a punt de fitxar pel Barça?

D’aquella manera. Jo no hauria canviat pas la Penya pel Barça per un euro més, ni per dos, ni per tres. El Barça hauria d’haver pagat molts diners. I no ho va fer i em vaig quedar a la Penya, tot i que cobrant força menys.

¿I es va plantejar mai anar a jugar a l’NBA?

No. A mi em va arribar una bona oferta per anar a la Universitat de Purdue. Però era una època en què ni jo era un bon estudiant, l’idioma em va acollonir, no hi havia mòbils i em vaig dir: ‘Hòstia, no sé’. I no m’hi vaig atrevir.

Notícies relacionades

Lando Norris conquista el Mundial de Fórmula 1 i evita el miracle de Verstappen

Pistes blanques i temperatures baixes: el Pirineu inicia la temporada d’esquí «amb magnificència»

Potser davant els Lakers a París va descobrir que jugar a l’NBA no era tan complicat.

Sincerament, crec que podria haver jugat a l’NBA. Ho dic amb humilitat. Però ho penso així. Llavors era inusual per a un europeu anar als EUA.