Juani Marcos: "Vaig dir que sí al Barça sense pensar. L’últim que vaig saber van ser els minuts i els diners"
El Barça va fitxar aquest base (Rosario, Argentina, 2000) amb 19 anys. Després de dues campanyes al filial, dues a Lleida i dues a Girona, ha arribat al Palau, que avui rep el Madrid a l’Eurolliga (20.30 h).
«Hem d’anar guanyant regularitat. Tots els partits són una final per a nosaltres»
L’altre il·lustre fill de Rosario.
[Rialles] Això mateix. Vaig néixer a Rosario, em vaig criar allà sis anys i la majoria de la família és d’allà, però també em considero de la província de Misiones, que és on em vaig acabar de criar esportivament i personalment.
¿De Rosario però amb arrels en el bàsquet?
De pare entrenador, i de mare entrenadora, que també va ser jugadora però ho va deixar quan es va quedar embarassada. Les meves germanes també són jugadores i entrenadores.
¿El bàsquet és el monotema de les xerrades familiars?
Ja no. Ara, amb la distància, tractem més de coses personals, de com ens sentim…
Els primers anys em va costar. Ara que tinc parella, sé que tinc companyia cada vegada que torno a casa, soc feliç.
¿Li va resultar fàcil o difícil venir a Barcelona amb 19 anys?
La decisió em va resultar fàcil; un cop vaig ser aquí em va començar a semblar difícil. Em vaig anar adaptant a poc a poc. Vaig tenir l’ajuda de Sergi Martínez i de Leandro Bolmaro, que també és argentí.
¿Tenia la referència del Barça com a club de futbol o valorava l’equip de bàsquet en particular?
Coneixia el club de futbol per Messi, òbviament, però també l’equip de bàsquet. A l’Argentina es veien els partits de l’ACB i hi havia molts jugadors argentins a Espanya.
Va arribar per jugar al filial.
La primera temporada es va cancel·lar per la covid i la segona, encara amb les repercussions de la pandèmia, vam arribar a l’ascens.
Dels nois va passar a un equip d’adults a Lleida.
Això ja ho havia experimentat a l’Argentina; amb 16 o 17 anys ja jugava amb un primer equip. A Lleida vaig viure el moment més dur perquè vaig estar set mesos sense jugar esperant rebre el meu passaport italià. Des d’agost fins al 29 de gener, que vaig debutar, entrenant i sense jugar.
L’ACB va arribar amb el Girona.
El punt de partida era que aniria entrant com a tercer base en la rotació. En el primer partit, vaig sortir de titular al camp del València. Vaig jugar un molt bon partit, amb 20 o 22 minuts, i llavors vaig veure que podia competir al màxim nivell.
¿Com va saber que el Barça desitjava recuperar-lo?
Em van trucar com a les vuit del matí els meus agents. Vaig donar un sí automàtic. No podia dir-li que no al Barcelona perquè estimo molt aquest club i representa molt per a mi. Em va obrir les portes a tot.
¿No va preguntar ni pels diners ni pels minuts?
Va ser l’últim que vaig preguntar. Vaig dir que sí més ràpid que a qualsevol altra cosa. Sentia que necessitava competir més, obtenir noves experiències així també.
Arriba el clàssic.
El miro com un partit més, però saps que un Barça-Madrid sempre és una cosa especial.
És el primer de la temporada i potser el més intranscendent.
No m’agrada aquesta paraula, perquè per a nosaltres cada partit és transcendent. Hem d’anar guanyant regularitat. Tots els partits són una final per a nosaltres.
¿Com explica el canvi de l’Eurolliga amb l’ACB?
És difícil de dir. En l’últim partit [la derrota contra l’UCAM Múrcia], ens va condemnar el mal inici, tot i que després vam saber canviar i vam rendir a un bon nivell en defensa. Ens està costant arrencar.
¿I com es corregeix això?
És una qüestió de sortir més preparats mentalment a la pista. Ens desconcentrem durant certs moments del partit.
¿Qui van ser els seus referents?
De jugadors, jo vaig créixer molt veient Facundo Campazzo competint en la lliga nacional.
Ara és company d’ells.
Amb el Facundo i el Nico vam ser companys a la selecció i el Nico és company aquí al Barça. El Nico em va escriure el primer dia que es va anunciar el meu fitxatge i es va oferir per a qualsevol cosa que necessités. Aprenc moltíssim d’ell.
De Campazzo també s’aprèn… Altres coses.
He jugat amb ell i contra ell.
¿El tranquil·litza conèixer-lo?
No m’agrada la paraula tranquil·litat quan saps que t’enfrontes a un rival com el Facu. Ell també haurà mirat els meus punts febles.
Notícies relacionades¿Té un punt feble? ¿Quin?
No, no el diré.
- Fins a 46.400 euros l’any: el salari d’un maquinista de tren a empreses privades a Espanya
- Cultura popular Valls estrena la seva nova Àliga recuperant la imatge de la figura barroca destruïda el 1936 durant la Guerra Civil
- Ratificació de les administracions Òscar Playà combinarà la direcció de Rodalies de Catalunya amb el càrrec de conseller delegat de l’empresa mixta
- Canvi ferroviari Adif demana suspendre el trànsit nocturn d’alta velocitat entre Madrid i Barcelona per manteniment i Renfe suprimeix tres AVE
- Hackeig a l’Administració Hisenda investiga un possible ciberatac que comprometria dades en el seu poder