Marcos Senna, exjugador: "Els immigrants que venen a fer el mal perjudiquen els que venim a integrar-nos"

¿Com és la vida de Marcos Senna després de penjar les botes?

Crec que m’he adaptat molt bé perquè tenia molta curiositat per saber què venia després. Tenia clar que no volia entrenar, no m’agrada. No m’hi veia.

¿Per què no volia entrenar després de tants anys lligat al futbol?

Potser perquè no tenia vocació. Quan jugava, el futbol em consumia molt temps de vida, i quan tenia una mica de temps lliure disfrutava de la llibertat en família. M’aportava pau i tranquil·litat. Ara tinc la millor de les dues coses perquè continuo viatjant amb l’equip, però amb molta menor exigència, i disfruto de la família. Tinc la qualitat de vida que enyorava.

¿Li va costar molt tancar l’etapa com a esportista en actiu?

Al final, t’agradi o no, t’has de fer a la idea que arribarà aquell moment. Canviar la mentalitat i treballar la incertesa perquè no saps què t’espera o que vindrà després. Jo em vaig anar preparant amb temps, per això crec que no he patit. A més, he disfrutat d’una carrera llarga i crec que al final ja necessitava parar, perquè estava cansat físicament i mentalment del futbol. Quan estàs jugant et prens un temps abans de retirar-te per anar adaptant-te a un altre ritme de vida diferent.

Vostè no va tenir incertesa, es va incorporar ràpid al Vila-real.

Sí, m’hi vaig adaptar molt ràpid perquè vaig tenir la sort d’integrar-me aviat com a director de relacions institucionals del Vila-real, que era casa meva, un club que coneixia a fons. Em van donar tota mena d’eines per treballar intentant fer créixer el club en una altra dimensió, per compaginar altres coses que anaven més enllà de la imatge.

¿I troba a faltar encara posar-se les botes?

Gens. Et diria que ara estic disfrutant molt perquè estic plenament integrat en el dia a dia i en la metodologia de treball del Vila-real. Estic molt enfocat en la tasca social i crec que encaixo perfectament en això, perquè és una cosa que sempre m’ha preocupat, potser pels meus orígens i per les meves arrels humils.

De fet, vostè tenia una fundació mentre estava en actiu...

Jo vinc d’un barri humil de Sao Paulo. Per això, quan jugava vaig muntar una fundació per ajudar els immigrants que tenien problemes i no rebien suport. Després de penjar les botes, al vincular-me al Vila-real, he pogut seguir amb aquesta tasca des d’una altra posició. Intento ajudar, ser una persona inspiradora per als que m’envolten i influir en els més joves de cara al futur. Perquè el futbol és molt bonic, però la vida és més que futbol.

Ajudar els joves sempre ha sigut una prioritat per a vostè.

Sí. Ara tenen eines que jo no tenia i vull ajudar-los perquè les sàpiguen utilitzar de la millor manera. Ara, per exemple, soc ambaixador de les beques American Dream d’Awex Education; això em permet ajudar-los en un projecte amb les universitats nord-americanes, que són una oportunitat immillorable per als nois per estudiar i formar-se mentre fan esport. I és l’esport el que els obre les portes a les universitats. Estic molt agraït a Awex Education per comptar amb mi en aquesta iniciativa.

Vostè no va disposar precisament d’aquestes oportunitats durant la seva infància...

El meu cas és particular. A mi, el carrer em va ensenyar molt. Vaig haver de treballar des de molt petit per ajudar a casa i tirar endavant. Quan no tens recursos, els fills han d’aprendre ràpid. Va ser molt dur, però recórrer un camí tan dur em va ajudar molt a forjar-me com a persona. Crec que les meves vivències i els valors que em van ensenyar els meus pares són fonamentals per explicar qui soc, el que penso i com actuo. Cadascú té un procés per arribar a ser el que és.

¿Han canviat les coses?

Per a alguns sí i per a altres, desafortunadament, no. El meu fill, per exemple, té 19 anys i ha començat a treballar entrenant psicomotricitat amb nens de 2 i 3 anys. Els dies que treballa, el recollim la meva dona o jo i el portem a casa, on té el dinar a taula. Com a pare agraeixo que ell no hagi hagut de passar pel que vaig passar, tot i que, si ho compares amb mi, crec que li falta carrer, picardia en la vida. Però anirà aprenent, com ho hem fet tots.

Els seus pares no van poder donar-li aquesta vida.

Els meus pares em van educar amb valors com la disciplina, l’esforç i el treball. I quan va arribar la vida estava preparat per afrontar-la. Tinc molt a agrair-los, sobretot per haver-me format amb tots aquests valors, que m’han ajudat a progressar en la vida i a aixecar-me quan queia.

Vostè és algú profundament cristià també.

Soc cristià, sí. Crec profundament en Déu, tot i que vaig menys a missa del que hauria de fer. Quan pateixes, busques suport mental en la família, en tots els que t’envolten i en Déu. Almenys jo ho he fet i m’ha ajudat.

De què envolta els seus fills, ¿què l’inquieta o el preocupa?

Observo amb preocupació les xarxes socials perquè porten problemes, distorsionen la realitat i generen dificultats. Hi ha alguna cosa allà darrere que no controlem i això m’inquieta. M’agrada la tecnologia, però també el seu ús equilibrat. I tinc la sensació que estem perdent aquesta batalla.

Com a immigrant que ha ajudat immigrants, volia preguntar-li per la politització que es fa de la immigració. ¿Què li sembla?

Soc immigrant i per descomptat que estic a favor de la immigració, per les oportunitats que ofereix a tothom. Però estic a favor dels immigrants que venen a sumar, que s’adapten a la cultura nativa i ajuden a créixer un país. Estic a favor dels que respecten les normes. I sobre els que venen a molestar crec que no s’ha de deixar que es quedin. És una qüestió de respecte. Fa anys que ajudo gent i tinc clar on és el límit, perquè, a més, els que venen a fer el mal perjudiquen els que venim a integrar-nos amb normalitat. Espanya és un país hospitalari i acollidor, no tinc cap dubte d’això.

Parlem del futbol actual. ¿Li agrada, l’avorreix, l’entreté...?

En el futbol d’ara trobo a faltar més carrer. Regatejadors com Ronaldinho, Dembélé, Lamine... Fa falta més atreviment i desequilibri i fer menys cas a la pissarra. El meu fill juga des de petit i també ha sigut migcampista. He vist com en moltes ocasions els entrenadors l’han ensenyat a competir quan el que li tocava era divertir-se. Un nen sempre s’ha de divertir, perquè és el que toca en aquesta edat, tant en el futbol com en la vida. Ja tindrà temps d’assumir responsabilitats. És lògic que hi hagi joves que acabin odiant el futbol, entre els crits dels pares i les ordres dels entrenadors...

Notícies relacionades

Un bon Espanyol cau amb dignitat contra el Reial Madrid

Sinner destrossa Zverev i lluitarà avui pel número u

¿Quin consell futbolístic ha donat al seu fill?

Mai he dit al meu fill com ha de jugar. No entenc això que rebin la pilota als peus i hagin d’acatar ordres de l’entrenador per jugar a la dreta o l’esquerra. No són robots. L’entrenador prepara l’equip per desplegar una disposició tàctica, però quan la pilota està als teus peus, tu decideixes. Tu jugues allà pel teu talent, i això és el que t’ha portat a ser el jugador que ets. Has d’escoltar el teu instint. Al meu fill mai li he donat una ordre ni li he fet un retret. Al futbol de planter li falta carrer i li sobren pissarres. Necessiten més alegria.