La guerra enterra el futbol a Gaza

Al passaport de Mohammad al-Sdoudi hi ha segells de tots els països. Noruega, Sri Lanka, Tailàndia, Àustria, el Pakistan, Qatar, Malàisia, el Nepal, Corea... A tots ells va arribar amb la bandera palestina brodada al pit i els seus somnis de petit de la mà. Sota les seves botes trepitjava una pilota de futbol. Però, ara, mentre mira de sobreviure al mig de la "jungla" de la Franja de Gaza, no recorda quin va ser l’últim dia que es va entregar al dolç plaer de jugar amb la pilota. Els estadis han desaparegut al convertir-se en camps de concentració de l’Exèrcit israelià o en campaments de refugiats per a les desenes de milers de desplaçats. En aquests dos últims anys de brutal guerra, els atacs israelians han matat més de 800 atletes.

Però això no sempre ha sigut així. "A través del futbol, els gazians hem pogut veure el món exterior, transcendir l’entorn actual i el setge que ha assolat Gaza durant els últims 20 anys", constata Al-Sdoudi sobre la seva vida anterior. Això va ser i és el futbol per a ell. Abans del 7 d’octubre del 2023, era futbolista del Services Beach Club a la Lliga Premier de Gaza i de la selecció nacional palestina. També era el capità de l’equip de futbol platja palestí. "El futbol ho és tot a la meva vida", reconeix a aquest diari en una interrompuda trucada des del sud de la Franja. La mala connexió a l’enclavament provoca que l’entrevista hagi de continuar a través de notes de veu.

"Amb el futbol, els palestins creem i desenvolupem un missatge per servir la pàtria i enaltir el nom del nostre país en fòrums internacionals", reconeix, amb orgull, enumerant tots aquells països en els quals va aconseguir defensar Palestina amb les seves cames. "També és l’única sortida per a mi, els meus fills i la meva família", explica, alhora que lamenta que, des que va començar la guerra, no rep ingressos. No hi ha pilota. No hi ha feina. No hi ha diners. No hi ha vida. "Per a mi, no jugar a futbol és una suspensió de la vida, del meu aliment, d’aquest somni [infantil], una suspensió de l’alegria de milers de persones veient el futbol, de dibuixar somriures per als aficionats, una suspensió de representar la nostra selecció a l’estranger, de la vida social entre els jugadors en el club".

Alguns d’ells ja no hi són. Com el seu amic i company Suleiman al-Obaid, "una de les estrelles més brillants del futbol palestí", segons va dir l’Associació Palestina de Futbol (APF). A principis d’agost, aquest pare de cinc fills estava esperant ajuda humanitària en un punt de distribució al sud de la Franja per aconseguir alimentar-los. D’aquell perillós viatge, no en va tornar. "Crec que aquest noi, si hagués crescut a Catalunya, podria haver jugat fàcilment al Barcelona; era una superestrella", afirma amb contundència Muhanned Qafesha, periodista esportiu que comentava els partits de la lliga palestina fins fa gairebé dos anys. "Mai havia vist un jugador amb tant talent", reconeix.

Buscar entre la runa

"El va matar un franctirador israelià mentre intentava portar menjar a la seva família des d’una suposada zona humanitària", explica. Com ell, moltíssims d’altres. L’APF ha registrat els assassinats d’almenys 808 esportistes a Gaza durant els primers 22 mesos d’ofensiva israeliana. Entre ells hi ha 421 jugadors de futbol. Gairebé la meitat d’ells són nens. El Mohammad té dos fills, l’Ahmed, d’11, i el Tamim, de 5. Amb el seu primogènit, comparteix aquesta passió pel futbol.

"La meva casa va ser bombardejada i entre l’únic que vam poder treure de l’habitació dels nens després de rescatar-los d’entre la runa van ser les seves samarretes del Barça", explica. La família Al-Sdoudi orbita al voltant del futbol. Quan internet arriba, tot i que sigui per pocs segons, el Mohammad, l’Ahmed i el Tamim s’entreguen a les notícies esportives internacionals. "Especialment les del Barcelona, perquè els nens estan molt aferrats a aquest club i a Gabi, Pedri, Lamine Yamal...".

Aquesta passió pel futbol no és exclusiva de la família Al-Sdoudi. "És l’esport més popular a Palestina", explica Dima Said, portaveu de l’Associació de Futbol Palestina. "Quan la selecció nacional arriba a competicions internacionals, la nostra història [de cara al món] s’explica a través del futbol", reconeix Qafesha. "A Palestina, el futbol s’utilitza per unir la comunitat, per transmetre el missatge dels palestins i també perquè els joves expressin la pressió que senten vivint sota l’ocupació israeliana", explica a aquest diari des d’Hebron, una ciutat a la Cisjordània ocupada, on els colons israelians han instal·lat assentaments il·legals en el seu centre històric.

Sense infraestructura esportiva

Malgrat la seva popularitat, el futbol està aturat des del 7 d’octubre del 2023. El brutal atac de Hamàs, que va matar 1.139 israelians, va desencadenar la més ferotge de les ofensives militars israelianes. Més de 67.938 palestins han mort i gairebé 170.169 han resultat ferits. Això significa que un de cada 33 ciutadans de la Franja han sigut assassinats al llarg d’aquests dos anys, i un de cada 14 ha resultat ferit. "Els atletes viuen sota un trauma mentre veuen la seva gent patir un genocidi", diu Said.

Més enllà de les pèrdues humanes, atletes, entrenadors, àrbitres, funcionaris esportius, no hi ha espai per practicar esport. "A Gaza, el 100% de la infraestructura ha sigut atacada: estadis, clubs, gimnasos i instal·lacions han sigut bombardejats o demolit", denuncia Said. Fins i tot a la seu de l’APF ha sigut impactada pels atacs israelians. "Alguns camps d’entrenament s’han utilitzat com a camps de concentració per atacar i humiliar els palestins", afegeix.

Notícies relacionades

El Barça s’encalla en la seva primera visita a Dubai

Els meravellosos anys

Des del 7 d’octubre del 2023, la lliga de futbol està suspesa. "Tot això dificulta molt la pràctica de qualsevol esport a Palestina; per això, molts dels nostres futbolistes que jugaven a la lliga van haver de mudar-se per jugar fora del país", reconeix Qafesha. Acostumat a cobrir partits de futbol al voltant dels territoris palestins ocupats, aquest jove veu com l’esport i, per tant, la vida s’atura. "L’aparició de més de mil punts de control a la Cisjordània ocupada fa que anar d’una ciutat a l’altra et faci tardar tot el dia".

No obstant, a l’altre costat de les fortificades fronteres palestines, les institucions esportives internacionals continuen callades. "La paraula decepció queda curta", constata Said. "La FIFA, les confederacions i altres grans clubs o lligues han reaccionat amb lentitud o amb retard" al que està passant als atletes palestins, afegeix. "En casos com la invasió d’Ucraïna per part de Rússia o el racisme, fins i tot en el futbol, la comunitat futbolística mundial sempre es mobilitza amb rapidesa amb sancions, gestos de solidaritat i campanyes de conscienciació, però a Palestina, malgrat la mort de centenars d’atletes, la destrucció d’estadis i la suspensió de lligues, no hi ha hagut una mobilització comparable", lamenta.