Honey Thaljieh: "Els clubs han de recolzar causes per aturar el genocidi"

Parli’m del futbol. ¿Per què, quan i, sobretot, com?

Tenia set anys i vaig créixer en un context de guerra en el qual no hi havia altres oportunitats. No és com els nens de la guerra d’avui dia. Ells tenen accés a la música, als esports, a la natació... Fins i tot tenen tots els mitjans per viure com uns nens. I en el meu context, no hi havia res d’això. Per tant, veia els nens jugar a futbol als estrets carrers de Betlem. I allà va ser on em vaig començar a dir: "¿Per què no unir-me a ells?». I llavors vaig començar a jugar amb els nens. I em vaig adonar que se’m donava molt bé. Corria, regatejava, atacava, marcava gols. Vaig descobrir un talent que no sabia que tenia. Per això m’encantava. Jugava i jugava. Fins i tot en contra de la societat, en contra de les barreres culturals, en contra dels que deien: "No, el futbol no és per a noies. És per a nois. No pots continuar jugant al carrer». I això no em va detenir. Tenia aquesta determinació i aquest coratge.

I el que va començar com un refugi, va acabar sent capital en la seva vida.

I vaig seguir endavant fins que més tard vaig començar a adonar-me que el futbol és molt més que un simple joc. Té a veure amb la identitat, la igualtat per a les dones, la lluita contra la injustícia, l’alliberament, el fet de créixer en un context com el palestí. Llavors se’m va acudir que podia abordar totes les meves qüestions socials, polítiques i culturals amb el futbol. I va ser la meva fantàstica via, la meva plataforma, per abordar totes aquestes qüestions.

El futbol com a punt de trobada.

I així va ser com es va començar a crear la selecció palestina femenina i vam començar a convidar altres noies d’altres equips, a conscienciar, a intentar aconseguir el suport de la federació de futbol. Perquè la FIFA ja havia donat el seu suport al futbol femení feia molt temps i estaven animant les 211 associacions membres a garantir que s’inclogués el futbol. I volíem utilitzar aquest reconeixement de la FIFA per pressionar la federació i dir-li: "Heu de fer alguna cosa pel futbol femení».

¿Quin va ser l’obstacle més difícil de salvar?

El més difícil va ser el context polític. Perquè el context social i cultural existeix a tot arreu. Moltes noies van créixer en un context similar al meu. No se’ls permetia jugar a futbol, ni tan sols a Europa, en molts llocs del món. Però el repte més difícil va ser el repte polític. Perquè a Palestina estàs envoltada de murs, restriccions, controls... I allà ni tan sols pots moure’t lliurement en una ciutat petita. Com Betlem, per exemple, on vaig créixer i vaig viure, té més de 120 controls i barreres. Imagini’s tots aquests obstacles, barreres i murs que separen les persones i els llocs. No et queda espai per jugar a futbol. No et queda espai per entrenar-nos juntes com a equip. Havíem de reunir-nos amb noies d’altres ciutats. Som de Betlem i volíem reunir-nos amb noies de Jerusalem, de Ramal·lah, de Jericó, fins i tot de Gaza. I era gairebé impossible reunir-nos totes en un mateix lloc. Moltes vegades vam haver de viatjar fora del país per reunir-nos amb les noies de Gaza, perquè no se’ns permetia anar allà i a elles no se’ls permetia venir. Mai ens vam entrenar juntes. I aquesta és la part més difícil en el context palestí. Si no fos així, probablement hauríem vist Palestina participar en una Copa del Món. Perquè tenim talent i potencial.

Trobar en l’esport, en el futbol, una eina de canvi. Tot i que no pugui amb tot.

El futbol és fantàstic, però no resoldrà tots els nostres problemes, ¿veritat? Estem parlant del genocidi que s’està produint ara mateix davant dels ulls del món. Però jo diria que, en el meu context, el futbol ha contribuït sens dubte a transformar vides. Perquè la meva connexió amb aquest esport està arrelada en l’impacte social que genera. Sí, empodera, dona confiança. Dona veu a les persones que no en tenen. Aquest és el poder del futbol. És global. Uneix les persones, independentment del seu origen ètnic, nacionalitat, religió... Quan parlem de futbol, tots som iguals. El mateix passa al camp. Tots som iguals.

¿El futbol i els clubs han d’influir per canviar les coses?

Per descomptat. Per a mi, haurien d’utilitzar aquestes plataformes per recolzar causes, mostrar solidaritat, defensar les persones que no tenen veu i utilitzar el seu poder i influència per contribuir a la societat. Perquè crec que no és només una responsabilitat. És una obligació utilitzar la nostra plataforma, utilitzar l’èxit del futbol i utilitzar la seva veu per defensar les persones que no en tenen. El que ha fet l’Athletic Club [va mostrar la seva solidaritat amb Palestina convidant un grup de refugiats abans del seu partit contra el Mallorca] és bàsicament donar-nos veu. Entrar a San Mamés va ser aclaparador, emocionant, sincer, perquè hi veia les banderes palestines, la solidaritat, el suport i també com han integrat part del programa de refugiats. Els clubs han de continuar expressant-se i també donant suport a causes, ja sigui per als refugiats, per a les persones sense llar, per acabar amb la violència, per mostrar solidaritat amb Palestina o per aturar el genocidi.

Deu ser molt dur el seu dia a dia quan la seva gent està patint un genocidi. ¿Com està?

Imagini’s despertar-se cada dia i veure com maten la teva gent. I fins i tot així, has de seguir amb la teva vida. I somriure i intentar treballar i intentar fer les teves tasques diàries. No ha sigut només durant els últims dos anys. Els últims dos anys han sigut intensos. Però aquesta és la nostra situació des de fa 77 anys.

Notícies relacionades

L’era Laporta acumula 230 milions en pèrdues

El Barça només reobrirà el Camp Nou amb 45.000 persones

El futbol femení va molt més enllà de l’esport per si mateix.

Exactament, i la transició és enorme. M’alegro d’estar utilitzant aquesta plataforma que atorga la FIFA. Dona suport a 211 associacions. Recordo quan vaig aconseguir les meves primeres botes. Va ser gràcies a la FIFA mentre duia a terme un curs a Palestina. Tenia ja 21 anys. Em vaig emocionar. Ara sé el que se sent quan vaig i entrego aquestes botes a través de la FIFA a nens de faveles, de barris marginals, sense llar, de camps de refugiats. Veig el que senten, perquè jo vaig sentir això mateix.