Esteve Rubio: "Va arribar un moment en què el Ricky es va tornar massa professional. I va petar"

És complicat. El nostre fill gran, el Marc, ja ho havia fet amb la Penya als 16, i el Ricky va arrasar amb absolutament tot als 14. Tenia fitxa de cadet. Mai vam pensar que arribaria on va arribar, només volíem que fes esport i s’ho passés bé.

¿S’ho passava bé?

Sempre li va agradar el bàsquet, el tenia a casa. Als 11 anys va tenir una època que va voler provar el futbol i el va deixar uns mesos. Mai li vam dir que no a res. Volíem que fes esport, ens era igual quin, però que n’aprengués els valors.

Vostè que també va ser entrenador, ¿s’imaginava com li anirien les coses?

El Marc tenia un talent innat molt gran, però al Ricky li veies una cosa especial. Als 5 o 6 anys ja agafava la pilota i era molt diferent. Veia les coses abans que els altres, tenia una facilitat increïble. Però, pensar que tots dos podrien jugar al primer equip de la Penya i el Ricky acabaria a l’NBA... No. Mai.

El Marc ja va tenir un debut precoç. ¿Va facilitar les coses al Ricky o a vostès per comprendre el que passava?

Va costar molt igualment. El seu germà li va obrir molt el camí, però igualment va ser difícil de gestionar en l’àmbit familiar. La Laia, la petita, també jugava i la meva dona i jo havíem de partir-nos per poder estar amb tots per igual en la mesura possible. Estàvem preocupats per com s’assentaria tot. De vegades ens tallàvem una mica en elogis al Ricky per intentar equilibrar les coses. Era una qüestió d’educar els nostres fills.

¿En quin moment el bàsquet va deixar de ser un hobby més?

El Ricky va arribar un moment en què va traspassar la línia i es va tornar fins i tot massa professional. És massa exigent, i potser per això va acabar petant com va petar. Potser no va ser començar tan aviat, sinó la manera en què s’autoexigia amb totes les coses, i el bàsquet sens dubte n’era una. Era el seu caràcter. Ha après a ser-ho menys amb els anys. Després d’una temporada sense jugar, sembla que per fi torna a disfrutar [ara amb el Joventut].

¿Creu que si hagués assumit el rol de professional més tard li hauria evitat alguns dels problemes de salut mental?

Mai ho sabrem. Cada un és un món. Però jo crec que li hauria passat exactament el mateix, perquè era un tema de la manera de prendre’s les coses.

¿Caldria regular l’edat d’entrada a les lligues professionals?

Sí, es podria intentar. És una cosa que ja es fa a l’NBA, per exemple. Abans era necessari haver acabat l’institut i ara s’ha d’haver completat un any d’universitat. Aquí no s’ha plantejat res així. Els clubs, quan fitxen un xaval de 10 anys et diuen que miraran pels seus estudis, però el que els importa és que jugui. No pots frenar una cosa que saps que passarà.

¿De què depèn que surti bé?

De la maduresa i també de l’entorn. No s’ha de pensar que el teu fill arribarà a ser Messi, sinó voler que sigui feliç. Hi ha molta frustració després perquè com més expectativa poses, pitjor. Els pares tenim molta responsabilitat en la pressió que traspassem als nostres fills. També és crucial l’entrenador. N’hi ha que no tenen en compte les conseqüències. Aíto García Reneses, en el cas del Ricky, va saber fer-ho correctament. Vam decidir que no concediria entrevistes fins als 18 anys i que no aniria a alguns entrenaments per poder continuar estudiant.

¿El Ricky era conscient del que estava vivint llavors?

N’era conscient dins del que en pots ser quan tens 14 anys. Tenia una desimboltura brutal i més maduresa de la que li corresponia per edat. Aíto m’ho deia, que no havia vist mai que jugadors americans de més de 30 anys fessin cas a un xaval de 14.

¿Es pot seguir posant límits als nois quan guanyen tants diners i tenen tanta fama?

Sí, però cada noi és un món. El Ricky amb 14 anys tenia el cap molt ben moblat i gairebé no ens feia falta fer-ho. No era un noi de 14 anys normal, ni dins de la pista ni fora. Sempre va ser molt responsable i ho raonava absolutament tot. Era reservat però quan parlava amb nosaltres de vegades ens deixava rígids amb les reflexions que ens compartia.

¿Fins a quin punt diria que el debut del Ricky i el Marc van ser una aposta personal?

Ells triaven sempre el que volien fer, però nosaltres vam apostar sempre pels tres, per la Laia també. La nostra vida durant anys estava organitzada al voltant de les competicions dels tres, els partits, seleccions, tornejos, Mundials, Europeus. Les nostres vacances eren anar a veure’ls jugar. Mai vam anar de vacances, ni a esquiar. No ens feia falta, a la meva dona i a mi ens motivava veure’ls feliços.

En l’època del Ricky no hi havia tantes xarxes socials. ¿Com creu que és ara?

És una bogeria. Aquí tothom pot dir qualsevol cosa anònimament. A mi em van ensenyar que el que deia d’una persona havia de poder dir-l’hi a la cara. Amagar-se darrere d’un perfil fals per escriure missatges feridors és molt perillós i més si ho reben nois tan joves. Estan molt exposats.

Notícies relacionades

El Barça de Bartomeu va pagar per serveis «inexistents» i «molt superiors al preu de mercat» als intermediaris del fitxatge de Malcom

L’àudio del VAR del penal d’Araujo contra el Sevilla

Fins i tot la vida personal.

Sí. Per sort el Ricky sempre va portar una vida personal molt discreta La pressió mediàtica la gestionava bé, ho portava més per dins, tot i que potser ho va portar pitjor del que crèiem i per això va acabar petant.