Un Pogacar d’un altre planeta revalida la corona a Ruanda

Tadej Pogacar va tornar a demostrar que no ha nascut a Eslovènia sinó en algun lloc recòndit de la galàxia. Va revalidar a Ruanda el títol mundial de ciclisme amb una exhibició tan gran i tan bèstia –potser fins i tot millor– com la que li va servir l’any passat per convertir-se en campió del món a Zúric, per primera vegada en la seva cursa professional.

Aquesta vegada l’astre eslovè, si realment ha nascut en aquest país i no en un altre planeta, va atacar a més de 100 quilòmetres de la meta quan el Mundial s’havia apartat del traçat habitual de tota la setmana per escalar una muntanya anomenada la muntanya Kigali, en honor a la ciutat i capital de Ruanda, que va acollir el primer campionat del món celebrat al continent africà.

A Pogacar tant li va fer córrer a Europa que a l’Àfrica, perquè als últims metres de la pujada a la muntanya Kigali, a la part més dura de l’ascensió, va accelerar de tal manera que només un corredor, Juan Ayuso, va aconseguir aguantar-lo, tot i que amb el resultat de morir en l’intent. A la parella s’hi va afegir el mexicà Isaac del Toro, que es va mantenir fidel al seu cap de files en la vida real, a part del Mundial, fins que van quedar 66 quilòmetres per a la meta, on va començar el concert en solitari d’un Pogacar que ja no fa coses increïbles, sinó que per a ell i la resta de les persones són aparentment normals.

Ayuso, vuitè

Sense ningú a la vora, amb la resta de corredors castigats, amb un Remco Evenepoel que es barallava amb les bicis que no li funcionaven, però que hi va posar caràcter, tot i que només per comprovar que no li restava ni un segon a Pogacar, l’astre eslovè se’n va anar en solitari cap a una victòria que va engrandir encara més una temporada d’excel·lent i amb la victòria al Tour per quarta vegada com la millor nota del curs ciclista. Va ser un triomf per engrandir encara més la seva figura d’estrella de tots els temps i reunir una altra victòria de prestigi enorme al seu extraordinari palmarès.

Al darrere només hi havia patiment, ganes d’acabar un Mundial diferent dels viscuts fins ara i no poder saber mai què hauria passat si Evenepoel, al final medalla de plata a un minut i 28 segons del fenomen eslovè, no hagués patit tantes avaries o estigués una mica més fi en el moment en què Pogacar, a la muntanya Kigali, va passar a l’acció per deixar tots els seus contrincants sense respiració per més que s’hi escarrassessin, entre d’altres Ayuso, que va acabar la cursa en vuitena posició i sabedor que potser hauria valgut més asserenar-se en el moment en què el ciclista eslovè va passar a l’acció. L’irlandès Ben Healy es va penjar la medalla de bronze.

Tan dur va ser el Mundial, el tercer en dificultat els últims 45 anys, que només van aconseguir acabar 30 corredors de 164 i la majoria es va presentar en solitari o en grups minúsculs per esprintar amb ràbia i per orgull fos quin fos el lloc aconseguit. El 1980, en la victòria de Bernard Hinault, únicament van acabar 15 corredors i a Duitama, en el triomf d’Abraham Olano per davant de Miguel Induráin, només es van classificar 15 ciclistes.

Notícies relacionades

Un Barça sense defensa s’estavella contra el Hapoel

Faustino Oro, el nen prodigi dels escacs

"Entrant en la història"

Per aquestes raons, per la dificultat del circuit i per la seva duresa –no va caldre cap esprint per decidir les medalles-, la gesta de Pogacar va superar la de l’any passat a Suïssa. "Sé que estic entrant en la història. Tot l’any ho he perseguit i ara ja somio guanyar a Montreal [s’hi celebrarà el Mundial l’any vinent]", va reconèixer el bicampió del món des d’una Ruanda amb la població abocada al ciclisme.