Pedri és el líder

Des del principi va voler guanyar, i va poder guanyar, a la Reial Societat, aquest jove de ranci llinatge futbolístic va fer que el camp s’omplís del seu gust per l’alegria de jugar. La seva manera de canviar de posicions, de manar sobre els altres (també sobre els contraris), va explicar a l’afició i a la Reial que ell no està només per a l’estètica o per al dríbling, sinó que és, entre tots els barcelonistes, el que està a tot arreu.

És un jugador feliç quan surt del vestidor, com si allà dins demanés al més estimat dels seus avantpassats, el seu avi, que l’inspiri perquè la sessió sigui adequada al talent que li van augurar Messi i uns quants més.

Fa l’efecte, quan entra al camp, que aquell noi que semblava perdre l’alè en la primera i en la segona temporada del seu excel·lent cicle es transformés en alguna cosa més que un jugador. Jo crec que de vegades és set o disset, perquè no dona treva a la seva mirada ni als seus peus, amb els quals avança o retrocedeix en virtut de la més radical de les consideracions: o jugues bé o no guanyes. I aquesta és, em sembla, la gran virtut del tenerifenc: la de jugar bé perquè els altres juguin millor.

Notícies relacionades

‘Els altres’, més enllà dels Márquez

El Madrid torna a apallissar el Barça a base de triples

Va ser un partit molt seriós, fet per als jugadors d’aquesta mena. Pedri està pendent fins al final de la partida del que estarien dient els seus companys d’escola o els seus antics amics de Gran Canària. Ara Pedri és de tots els equips dels que ve, però el Barça, ah, el Barça és l’equip del seu avi, del seu pare, el seu equip a Tegueste, fet de l’alegria de disputar als nois l’essència del futbol quan no era de competició.

Ara que competeix, té a prop la responsabilitat de fer guanyar els seus, i també l’alegria de fer-ho amb grandesa. Per això Flick li va brindar ahir minuts de glòria. No és un pagament, és una alegria.