Valentí Massana: "Des dels 10 anys sabia que volia ser físic i vaig lluitar per complir aquest somni"

Somiava a ser físic.

He tingut la sort que des dels 10 anys sabia que volia ser físic i he lluitat sempre per complir aquest somni. Vaig fer la carrera de Física a la UAB compaginant-la amb l’alt rendiment, cosa que no és fàcil. Em vaig matricular de mig curs cada any i, com que eren cinc cursos, la vaig acabar en 10 anys. Després vaig fer els cursos de doctorat durant un any i quan vaig entrar al sincrotró el 2004 vaig fer la suficiència investigadora i el doctorat.

Fa marxa des dels 13 anys.

Soc un orgullós fill de Viladecans. I a la meva època, a Viladecans o feies futbol o feies marxa. El meu professor de gimnàstica era Don Marcos, un enamorat de l’atletisme que té un ull clínic espectacular i que no només ha format marxadors, sinó també llançadors de javelina, corredors de cros o velocistes. I tots molt bons. Cada setmana fèiem diverses proves i quan vam fer la de marxa em va veure i em va dir: "Has d’entrenar-te en marxa". I ja no vaig parar fins a arribar a la jubilació esportiva.

¿Quan s’adona que es pot dedicar a l’atletisme?

Més o menys a l’època en què vaig començar la universitat, el 89, quan vaig quedar campió d’Europa júnior. Vaig tenir alguns dubtes: acabava d’entrar a Física i no sabia si ho podria compaginar. Finalment, vaig veure que si seguia amb la mateixa progressió podia fer grans coses en la categoria absoluta. Precisament aquell any vaig entrar al CAR de la mà del meu entrenador, Josep Marín.

Compaginar-ho amb els estudis no devia ser fàcil.

No. Jo era una mica un rapinyador del temps. Si tenia mitja hora i prou, feia algun problema; si en tenia dues i mitja o dues, mirava una mica de teoria. Però no tenia mai dues hores seguides. La qüestió era rapinyar minuts per estar una mica al mateix nivell que els companys de classe. Avui dia si no tenen dues hores ni s’hi posen.

Als Jocs Olímpics del 92 a Barcelona va ser desqualificat quan gairebé tenia la medalla a tocar. ¿Com ho va viure, això?

Havia estat lesionat i em vaig recuperar tres setmanes abans no comencessin els Jocs. Vaig sacrificar tècnica per velocitat. I això en marxa atlètica no acostuma a funcionar gairebé mai. A alguns els ha sortit bé, però a mi no. És, diguem, una taca en l’historial. I encara més en un país on l’únic que es recorda són els Jocs Olímpics de Barcelona, els de casa.

Els quatre anys vinents aconsegueix medalla en totes les cites. ¿Barcelona el va impulsar?

Gràcies a la desqualificació, o a causa de la desqualificació de Barcelona 92, vaig aconseguir totes les altres coses. Perquè si hagués arribat a la meta aquell dia i hagués quedat subcampió olímpic no sé si hauria tingut la motivació per seguir com ho vaig fer. Però aquella espina clavada va fer que l’any següent quedés campió del món. I després, que aconseguís bronze europeu, subcampionat mundial i bronze olímpic. Allò que diuen: no importa les vegades que caus sinó les vegades que t’aixeques.

Va ser el primer espanyol que va aconseguir guanyar un Mundial a Stuttgart 93.

No tindré ara falsa modèstia i diré que aquell mundial havia de ser meu. Era clar que l’hauria guanyat tant si la carrera hagués sigut ràpida o lenta com si hagués sigut de qualsevol altra mena. Estava en la plenitud de força de tota la meva trajectòria esportiva i sabia que no se’m podia escapar. També va ser gràcies a la història de superació dels Jocs de Barcelona 92.

¿Com entrenava aquell any?

Amb molta ràbia. Ho donava tot, el cos responia i les lesions em respectaven. Fins i tot companys de la selecció sabien que guanyaria perquè m’havien vist entrenar i veien que la velocitat a què podia anar era superior a la dels altres.

A Atlanta, abans de guanyar el bronze dels 50 km competeix en els 20 km, que no surten bé.

Van ser un desastre. Perquè la preparació també va ser un desastre. Estàvem fent molts quilòmetres, però de molt poca qualitat. Els 50 km eren el que més havia preparat. Hi havia una setmana de diferència entre les dues proves. I llavors me’n vaig anar de la vila. Crec que he sigut l’únic en tota la història de l’atletisme espanyol que se n’ha anat de la vila olímpica en uns Jocs, amb permís del president. Me’n vaig anar a cent quilòmetres, a un poble que es diu Lagrange, amb la família. Dos dies abans vaig tornar. Amb el cap ben net i amb les forces ben renovades: vaig aconseguir la medalla.

¿Una medalla olímpica canvia la vida d’un esportista?

La medalla de Barcelona 92 em podria haver canviat la vida perquè hauria tingut una beca vitalícia de La Caixa i segurament ara no hauria de treballar. Això sí que m’hauria canviat la vida. Barcelona 92 va ser un èxit tan gros que La Caixa va veure que havia de donar tants diners que va dir que només els cobraria quan fes 50 anys. Els vaig cobrar fa cinc anys. I van dir que prou. Una llàstima, perquè si haguessin continuat del 92 al 96 ara mateix no hauria de treballar i tindria un sou vitalici escandalós.

Vivia de l’atletisme.

Sí, vivia de l’atletisme perquè, a més, les beques ADO no s’havien de declarar. L’atletisme, la natació o la gimnàstica són esports en què, si ets bo, pots viure bé, però que quan et retires t’has de buscar la vida. Vaig estalviar molt i em vaig poder comprar un pis a l’Eixample, que és on visc ara. M’hi vaig deixar els estalvis. I a buscar feina.

¿Què li ha aportat la marxa?

M’ha aportat unes experiències meravelloses que segurament no em donarà cap altra feina. M’ha donat la possibilitat de viatjar, de saber què és l’èxit i el fracàs, m’ha donat una família, perquè la meva dona també la vaig conèixer en el món de l’esport. L’atletisme m’ho ha donat tot. Per tant, per a mi en realitat no va ser cap sacrifici.

Es retira i arriba al món laboral sense haver cotitzat. ¿Es va sentir abandonat per les institucions?

El món de l’esport té un costat fosc. I en aquest costat fosc hi ha molts actors. Un són les mateixes federacions, que són el pitjor. T’utilitzen o s’aprofiten de tu mentre ets a dalt de tot, però després passi-ho bé. Un altre és Hisenda i el fet que no hagis pogut cotitzar tots els anys de vida esportiva mentre donaves medalles al teu país. Però quan et retires no importes. Ara es mou el tema per mirar de fer que ens afegeixin anys de cotització. ¿Com s’acabarà? No ho sé. A mi si em donen quatre anys de cotització ja estic content, que són els que em faltaran.

Vostè va estudiar i ha pogut trobar una feina que l’apassiona.

La gent abans es pensava que quan deixarien l’esport els ajudarien, que els donarien una feina. Molts esportistes s’atribuïen uns drets que en realitat no tenien, ni han tingut mai, ni tindran. Tenia claríssim que m’havia de buscar la vida, de físic o del que fos. Però a mi m’agradava això i vaig voler lluitar per un somni. Al final me n’he sortit i és meravellós: treballar al sincrotró és de les millors coses que m’han passat a la vida. Però, si no, hauria treballat en una altra cosa. Molta gent no es van preparar per a la retirada, no es van formar, i han acabat molt malament.

Durant els últims anys, ha sigut entrenador i també responsable de marxa atlètica de la Federació Catalana d’Atletisme, en concret ho ha sigut nou anys.

D’atletes becats per la federació només n’he tingut tres: Mar Juárez, Raquel González i Cristina Montesinos. Aquí, al CAR, la RFEA no ha tingut mai interès a ajudar-me a fer un grup de marxa. Han apostat sempre per la Blume de Madrid o per Granada perquè hi ha María Pérez; si no, ni això. El CAR de Sant Cugat l’han abandonat.

Notícies relacionades

La fiscalia acusa Bartomeu d’ometre «els deures de diligència i lleialtat» en la gestió del patrimoni del Barça

La UEFA anuncia al Camp Nou el Barça-Olympiakos de Champions del 21 d'octubre

Diu que ha deixat d’entrenar definitivament.

Sí, no entrenaré mai més ningú. El motiu principal és que ser entrenador és molt sacrificat i a això s’hi va ajuntar que Cristina Montesinos va decidir canviar de tècnic. Un altre motiu és que la direcció esportiva de la RFEA no m’ha tractat bé; el que van fer amb mi va ser una presa de pèl. Com a entrenador responsable del CAR no cobrava res, mentre que els companys d’altres disciplines sí que tenien un sou. És la pitjor direcció esportiva de la RFEA dels últims 40 anys. La meva atleta Cristina Montesinos va ser l’única marxadora que no va tenir el seu entrenador en cap competició internacional. En els Jocs de París, els set marxadors pertanyien a cinc entrenadors. Quatre tenien acreditació en els Jocs; un no. Endevini quin. Me n’han fet una rere l’altra.