Els poetes i la samarreta

Notícies relacionades

Llicència per somiar amb Austràlia 2027

Aitor Francesena, surfista: "La mar m’ho ha pres tot i m’ho ha tornat tot"

Així que Ángel, que avui seria centenari, va venir amb Julio i amb un nebot meu, Bernardo Marín, periodista com jo, madridista, que va portar sota el braç un regal que aquesta nit passada de les angoixes del Barça a Oviedo em va fer patir de valent. Primer, el que va passar llavors. Bernardo em va portar, per donar-me sort o el contrari, una samarreta del Barça, i jo me la vaig posar. No sé si està escrit en algun lloc que les samarretes poden donar mala sort si te les poses per primera vegada davant aficionats contraris al teu equip, però si això fos així jo no ho sabia. El cas és que el Barça, que aquesta vegada a Oviedo anava amb una indumentària estrafolària, s’enfrontava al Camp Nou a l’equip que Ángel González volia i de sobte, després que el Barça fes escaramusses de campió, l’equip asturià va desafiar la meva samarreta i va pujar a les barbes blaugrana. Crec que aquell Barça va perdre 3-4.

La primera vegada que vaig plorar pel futbol va ser quan el Barça va perdre la Copa d’Europa davant el Benfica a Berna. Aquesta vegada no em va venir el plor, però aquesta nit en què l’Oviedo s’enfrontava al Barça, venint de Segona, no m’he posat (mai he tornat a posar-me-la) cap samarreta i em vaig disposar a veure el partit amb la passivitat dels envanits. Fins que l’Oviedo va marcar i em van venir al record els moments d’aquella derrota física i moral a Barcelona la nit en què Bernardo em va portar aquell regal. Aquesta vegada el Barça es va anar imposant, igual que el meu ànim, que va celebrar com si fos un regal de Reis el gol de Lewandowski.