Ferran i el mirall

Abans que de futbol, parlem de Bordalás. Genera, en la part delicada en la qual s’asseuen o s’aixequen els entrenadors, una passió excessiva. Trenca l’equilibri educat que se suposa que tenen els protagonistes d’aquesta zona del joc. Semblava enfadat amb el món sencer, també amb els seus, i amb l’àrbitre, a qui donava ordres com si acabés d’arribar d’un lloc en el qual algú li va dir que així es fan les coses: cridant.

Va estar a punt, en la primera part, de destruir els equilibris del seu propi equip, i va superar en molt els rivals a l’hora de vociferar. És decebedor veure que d’aquesta manera es pot dirigir un equip, com si l’altre, el contrari, fos un enemic a batre de qualsevol manera. No hi ha manera d’entendre que en futbol això sigui lícit precisament a aquell que hauria de dir als seus jugadors que és millor jugar que trencar l’essència del joc, que és la recerca inquieta de la bellesa del futbol en qualsevol de les demarcacions.

Notícies relacionades

El Barça balla a l’infern

Espanya, matrícula d’honor en la marxa i aprovat a la pista

Això que explico va passar moltes vegades, i ha passat habitualment amb els equips de Bordalás, que ara porta ulleres de professor però que al camp no mira amb les ganes d’arribar lluny, sinó de quedar-se en els tòpics que s’ha anat guanyant. Desllueix el joc dels seus, i també el dels que juguen contra ells. El contrast està en la part blaugrana del partit d’ahir a la nit, sobretot en els dos gols de Ferran. Sembla ressuscitat d’un col·legi major on li van ensenyar no només a anar a la pilota d’allà on neix, és a dir, de la zona de la seva porteria, sinó també a fixar-se més que mai en el que li devia ensenyar Lewandowski: que la pilota ha d’entrar exactament on no pot arribar el porter, i sempre per dins de la porteria.

Ferran ha aconseguit aquesta glòria i ha tornat a reivindicar la seva manera de dir "soc aquí". Aquell noi lacrimogen ha aconseguit dir que ja no està perdut en els camins de la indecisió o del decaïment, sinó que està en forma, és a dir, fet per guanyar. Potser és que el Barça, ara sense la seva promesa més potent, ha canviat el rumb del seu sentit de l’amor pel futbol, i del futbol del bon humor.