Canta, Gigi, ¡canta!

Confonem guanyar amb èxit i estrès amb compromís. Se celebra competir com si fos un trofeu, mentre l’alegria, aquesta espurna perquè tot, en realitat, cobri sentit, sembla de vegades diluir-se entre inscripcions, dates de retorn, regles financeres que no assolim i problemes que, almenys en aquest inici de curs, ennuvolen la visió de l’horitzó.

Equilibri no és altra cosa que tenir la gosadia d’aturar-se, de respirar, de reconèixer que no tot es mesura en fitxes milionàries, estadístiques i mètriques.

El combustible

Notícies relacionades

Espanya resisteix el setge alemany i se la jugarà a la tornada a Madrid

La pràctica de l’esport puja en els més grans de 75 anys

L’alegria no és una recompensa al final del trajecte, sinó el combustible imprescindible per recórrer-lo sense que alguna estranya fuga ens pugui deixar tirats a mig camí. Si la ruta és hostil, la destinació sempre es veu més lluny. Que curiós que una cosa tan òbvia s’hagi convertit en un luxe que pocs aconsegueixen preservar. Fins al Barça de Flick, en aquest inici, sembla haver-se allunyat d’aquesta harmonia que el va fer gegant: continua sent seriós, sí, però sense aquella espurna que enamorava, i recuperar-la és més urgent que guanyar partits, perquè sense somriures fins i tot la victòria sembla un tràmit.

Retrobar-se no és fàcil. Requereix caràcter per dir "no", intel·ligència per prioritzar i un mínim d’humor per riure’s de la nostra realitat. Els qui ho aconsegueixen descobreixen que els objectius no són muntanyes, sinó esglaons. Hem iniciat la temporada amb una sequedat que no coneixíem i ens hem de conjurar a tornar a riure. Sobren motius per fer-ho. Al final, fins i tot sense memòria, qui té ganes de cantar troba sempre una cançó.