Manual de la bogeria ‘flickniana’

"Hem ferit el Barcelona, però no de mort... I s’han regirat per guanyar". En la veu de Julián Calero s’endevinava, sense cap dissimulació, el dolor de la derrota inesperada. I en el temps afegit, sense cap marge per poder reaccionar després d’haver pensat durant una hora que el Barça estava ferit realment de mort.

Però el Llevant, l’última víctima de la bogeria flickniana, no oblidarà aquesta fúria que va començar a abatre’l quan el dolç peu dret de Pedri es va transformar en una arma de destrucció massiva per obrir el camí per a la cinquena remuntada en vuit mesos, transformada ja en una de les senyes d’identitat del tècnic alemany.

El Barça de Flick, un tècnic tan intervencionista a la pissarra inicial –no li va sortir bé l’aposta per Rashford, Casadó i Raphinha de mitja punta– com a valent des de la banda –va acabar amb un 3-3-4, jugant amb un doble nou (Ferran Torres i Lewandowski)–, es distingeix per viure al caire quan practica el fora de joc a 50 metres de la porteria de Joan Garcia, un porter que s’està acostumant, i molt bé, a aquest vertigen.

Fins a sis vegades va caure en posició il·legal el Llevant, un dels equips que més bé ha atacat l’esquena de la defensa blaugrana. Però ni així va guanyar el campió, atrapat en aquest remolí que abans ja ha vençut el Benfica –a Lisboa i aquell inoblidable 4-5 va començar tot–, l’Atlètic de Madrid (2-4), el Celta (4-3) i el Madrid (4-3).

Era aquest l’indestructible gen guanyador blanc, capaç de frustrar els rivals i els aficionats enemics perquè en l’últim sospir aconseguia unes victòries que semblaven utòpiques, patrimoni gairebé exclusiu dels habitants del Bernabéu. I el Barça de Flick ha arrabassat aquest patrimoni al Madrid els vuit últims mesos, en què no solament ha firmat aquests cinc embogits triomfs sinó que ha deixat també moments inoblidables.

Són les tres gairebé remuntades i tenen alguna cosa en comú amb les de veritat. Al Barça no li importa el rival. Ni tan sols l’escenari on jugui. De sobte entra en combustió i és capaç d’esquivar un 0-2 de l’Atlètic a Montjuïc (Copa del Rei) per aconseguir arribar a un 4-4.

Idèntica teràpia va tenir en la seva resposta a l’Inter en la semifinal de la Champions: d’un 0-2 advers al 3-3. O a San Siro, en el partit de tornada, quan va aconseguir empatar en el temps reglamentari i arribar al 3-3 després de començar perdent, de nou per 2-0.

Descontrol defensiu

El manual d’instruccions de les remuntades blaugrana té en comú el descontrol defensiu –amb Iñigo o sense Iñigo– previ. Pocs recorden actualment la decisiva doble parada de Joan Garcia, ja amb el 2-2, pròleg de la fúria ofensiva.

A Pedri, el far que va il·luminar el canvi al Ciutat de València, se sintetitza tot. Es va inventar un cop amb la dreta monumental per aixecar un partit que estava perdut. Va anar a la sortida d’un córner, tot i que no hauria de comptar com a jugada d’estratègia perquè no hi havia gens de perill en aquesta pilota intranscendent que li va subministrar Lamine.

Notícies relacionades

Márquez imposa la seva llei allà per on passa

Pedri hi era

Oberta la porta, va entrar el desencadenat Barça de Flick. El tècnic va treure Araujo i Balde per col·locar en l’últim quart d’hora Christensen i Lewandowski, per tancar enrere amb tres defenses com si Hansi fos el més cruyffista de tots.

Només amb el caràcter no n’hi ha prou. Cal futbol. Es requereix Pedri i la seva creativitat sense fi. Resulta imprescindible que Lamine continuï sent perseverant fins a l’últim instant. Un centre seu (minut 92), esgotat com anava el Llevant (va rebre 26 trets en contra), va convertir Elgezabal, després d’un involuntari cop de cap, en l’últim protagonista d’una altra remuntada del Barça de Flick, inoculat ja aquest nou gen al seu cos.