Saúl Craviotto: "Em tocarà retirar-me quan puguin amb mi, no perquè tingui 40 anys"

¿A què dedica ara el seu temps?

Estic en una fase de relax, de standby. Els anys posteriors a uns Jocs Olímpics sempre cal prendre-se’ls una mica així, si vols arribar als següents a quatre anys vista. Però en la fase en què estic ara, ni em plantejo pensar en Los Angeles 2028. Tinc 40 anys, he anat a cinc Jocs i tinc una sèrie de variables en la meva vida. Si fos solter, no tingués família, no tingués [tres] filles... Et dic jo que llavors aniria a Los Angeles, a Brisbane [2032] i on sigui. Però hi ha moltes variables, molts peatges per pagar.

La porta la té oberta.

Vaig deixant que flueixi, llançant pilotes endavant. I quan peti, ja que diré: "Mira, fins aquí». La satisfacció professional ja la tinc coberta, no he de demostrar-me res a mi mateix ni tinc ja aquesta ambició. I de vegades és necessari tenir ambició per afrontar un repte així. Però bé, potser... Jo què sé, potser de sobte l’any que ve em començo a escalfar, em poso el ganivet a les dents i tiro endavant. Soc així, una mica impulsiu per a aquestes coses.

¿Té un calendari marcat per tornar a la competició?

Al setembre comencem la temporada 2026, llavors m’uniré al grup, començaré a entrenar i anirem veient. I després hi ha una altra cosa: tot i que jo al final volgués anar a Los Angeles, m’ho hauria de guanyar. Hi ha selectius que es decideixen per mil·lèsimes i hi ha xavals de vint-i-tants anys que estrenyen molt fort. Encara que torni i vulgui anar als meus sisens Jocs, potser resulta que no puc perquè no em guanyo la meva plaça.

¿I per què tornar, tot i que sigui només com a hipòtesi, amb tot el que ha guanyat ja?

¿I per què no? Faig el que m’agrada, soc un privilegiat per poder representar al meu país i viure una experiència com els Jocs Olímpics. Em porto genial amb el grup. Són els meus amics, són gairebé els meus germans. El meu entrenador encara més, que porto 25 anys amb ell. Així que, ¿per què no? Ho faig bé, m’agrada, em trobo fort i no vull que el DNI em retiri. No em toca retirar-me perquè he nascut el 1984 i tinc 40 anys, em tocarà quan em facin fora, quan puguin amb mi. I sobretot dependrà de la il·lusió que tingui.

El dia que va guanyar la seva sisena medalla olímpica, a París 2024, va dir que no volia estar a menys de 50 quilòmetres d’una piragua durant una bona temporada. ¿Ho va complir?

Ni recordo el que vaig dir, en aquest moment d’eufòria, però la veritat és que no ho vaig complir. Al cap de poc temps de guanyar la medalla ja estava pujat a una piragua. És que és la meva vida. Per a mi és el més bonic del món, aquesta sensació de navegar a sobre de l’aigua. No hi ha res més relaxant que això, ho necessito en la meva vida, per a mi és una cosa gairebé espiritual. Jo ja tinc escames en lloc de pell. Vaig en piragua des que tinc ús de raó, el meu pare és piragüista també. No hi havia vacances en què no ens n’anéssim amb la piragua a la baca del cotxe. No concebo la meva vida sense el piragüisme.

Aquest mes es disputa el Mundial. ¿Té mono de competició?

No. Zero. Ara mateix, no. Continuo entrenant cada dia, al gimnàs, córrer, bici, sortir a remar... Però la sensació dels nervis d’un selectiu, de jugar-te-la, de tal... El que necessito ara mateix és parar, descansar i afluixar de tot això. De vegades, l’única manera de suportar la pressió és desinflant la pilota.

Està repetint una mica el que va fer el 2017, després de Rio.

Exactament el mateix. Va ser l’any que vaig estar a Masterchef [i el va guanyar] i em va anar molt bé. Jo crec que si no hagués descansat el 2017, possiblement hauria arribat a Tòquio 2020, però ja no hauria pogut aguantar el cicle olímpic de París. Quan fas 24 hores el mateix, t’acaba cremant. De vegades necessites aquest reset, una aturada per fer coses diferents, per no estar 24/7 parlant, pensant i envoltat de piragüistes, i piragüisme, i piragüisme, i piragüisme... Al final tot acaba cremant.

Parlava abans de les seves variables, les seves circumstàncies, i es referia a les seves tres filles. ¿És difícil ser un bon pare i un bon esportista professional alhora?

Té els seus pros i contres, això està clar. Has de ser esportista durant les 24 hores, un diumenge a la tarda també, encara que estiguis descansant. Potser les meves filles volen anar a la platja i jo no em puc permetre estar cinc hores al sol perquè l’endemà he de fer unes sèries de tolerància làctica, en les quals s’ha d’estar físicament perfecte. Aquestes coses que fa una família normal, l’esportista no les pot fer. No pots anar al parc d’atraccions i caminar durant vuit hores quan l’endemà tens un... el que sigui. I els viatges: jo acostumo a passar tres mesos a Sevilla a l’hivern. Hi ha una sèrie de peatges que pagues i les meves filles es mereixen un pare que no hagi de pagar-los. És una miqueta el que volia aquest any.

¿Li dona molta rellevància a ser l’esportista espanyol amb més medalles olímpiques?

Sincerament, no. No li trec mèrit, és clar, m’ha costat, però no és una cosa que jo pensi en el meu dia a dia. Potser no ho sé valorar i potser quan passin uns anys i miri enrere pensaré "ostres tu, el que vas arribar a fer». Penso més en la meva trajectòria, que he estat cinc cicles olímpics allà a dalt, des del 2008 fins al 2024. Això és el realment complicat, perquè el nombre de medalles depèn també del teu esport. ¿Qui és millor esportista, el que va guanyar l’or en marató o un nedador que en va guanyar alguns? ¿Com valores el millor? Això del nombre de medalles està bé per als rànquings i per a tot això, però jo el que realment valoro de la meva carrera i del que estic orgullós és d’haver estat durant 20 anys a dalt, a dalt, a dalt... Sense haver fallat en cap olimpíada.

Notícies relacionades

Laporta no garanteix que el Barça pugui inscriure tots els jugadors

El Barça devora el Como al Gamper

¿Ha pensat com li agradaria que fos la seva retirada?

No, com a molt quan m’ho pregunten en alguna entrevista, però vaig deixant que flueixi. Arribarà el dia en què vegi que ja no puc donar més, que senti que ja ho he donat tot. Doncs ja està.