Jamling Tenzing Norgay: "La muntanya és sagrada; cal pujar-la sense arrogància"

Dona molta importància a la religió en l’alpinisme. ¿Era creient quan va pujar l’Everest?

Vaig créixer en un entorn budista. Els xerpes i tibetans som budistes, però no era practicant. No resava, ni visitava monestirs, ni recitava les escriptures per vocació, però acompanyava els meus pares a fer-ho. No va ser fins després d’anar a la muntanya quan vaig començar a entendre-ho tot.

¿Què va entendre?

La muntanya. Tot va començar quan vaig buscar consell en les endevinacions dels rinpoches, monjos budistes i els lames abans de pujar l’Everest. Allà vaig començar a creure-hi. A tots ens arriba un moment en què ens preocupem per la mort, pel perill... Les prediccions no eren bones i en aquell moment només penses en Déu. A poc a poc vaig anar entrant en la religió.

¿Va resar per pujar-hi?

Amb cada pas. L’Everest t’ensenya moltes coses. Saps que estàs en una zona de mort, de perill, i mai saps què passarà, en quin moment hi haurà una allau... Tots els xerpes resen constantment. Hi ha altars al camp base. La muntanya és sagrada; cal pujar-la amb respecte, sense arrogància.

¿Com és possible que una cosa sagrada sigui perillosa?

Les muntanyes són la llar dels déus. Com dic, cal escalar amb respecte. Només així la muntanya et donarà l’oportunitat de pujar-la. Són elles les que decideixen qui arriba al cim i qui no.

¿És l’arrogància típica dels alpinistes occidentals, com comenta en el seu llibre?

Han passat quasi 30 anys des que vaig ascendir l’Everest. Hi ha moltes coses que han canviat des d’aleshores, i no precisament a millor. Ara tenim el que anomenem "muntanyistes comercials». Bàsicament, la gent paga 100.000 o 200.000 dòlars a una empresa de guies, sense tenir un coneixement previ, per tenir cinc o sis xerpes al seu servei, pujar la muntanya i no haver de fer res.

¿Pujar al cim de l’Everest és qüestió de diners?

Per a ells, sí. Posen en risc la vida dels xerpes als quals contracten perquè els portin l’equip, el menjar, les tendes de campanya, els netegin... L’actitud del muntanyista és diferent ara, perquè són més accessibles. Les muntanyes s’estan donant per fet. Abans, 50 persones escalant un cim el mateix dia era una barbaritat, ara és el normal. El rècord es va batre amb 300 persones en un dia.

S’ha perdut la por...

Però per part dels clients. Els xerpes es veuen obligats a fer-ho perquè és la seva forma de vida, no perquè ho vulguin fer. Cada dia es juguen la vida, i ho fan voluntàriament perquè cobren més en una ascensió a l’Everest que tot un any sencer treballant en una granja. Sense ells les expedicions no serien possibles, però cada vegada hi ha menys consciència de la nostra cultura. Els muntanyencs arriben amb helicòpter, van directes fins al camp base, pugen i se’n van. No hi ha cap interès cultural.

¿Abans com era?

Hi havia un trajecte previ d’almenys 10 dies en què convivien amb els xerpes, veien els seus pobles... Vaja, que connectaven amb la cultura local. Ara és arribar i pujar. Són mers treballadors, i això és trist. El problema és l’arrogància dels muntanyencs occidentals, que creuen que els diners els donen poder per fer el que vulguin i pujar sense esforç la muntanya més perillosa. Cal tornar al funcionament dels 70, quan xerpes i muntanyencs treballaven junts.

¿Així va ser l’ascensió a l’Everest del seu pare?

Sí. Treballaven en conjunt. Els membres de l’expedició també portaven els seus propis estris i queviures. Ajudaven a fixar les cordes, anaven al davant. Hillary anava al davant amb el meu pare, no al darrere, esperant que ell li marqués el camí.

Notícies relacionades

Alonso, entre els cinc primers a Hongria, i els McLaren espanten

Carles Coll acaba setè en els 200 braça en el Mundial de Singapur

Vostè va pujar l’Everest i va dir que no hi tornaria. ¿Per què?

Les muntanyes et donen moltes coses, però també te’n treuen. Vaig pujar acabat de casar, i amb moltes dificultats per aconseguir els permisos oficials. Era el meu somni. Ho havia volgut des dels 8 anys. Vaig poder pujar amb l’expedició de l’IMAX. Si no, me n’hauria penedit tota la vida. Però llavors els vaig prometre que no ho faria més. No veig raons per tornar a posar la meva vida en joc. Per a mi va ser un pelegrinatge. Era un homenatge al meu difunt pare i un viatge per conèixer-me a mi mateix.