Els esportistes dels 80 i 90 no poden jubilar-se "dignament"

Jordi Sans, Chiqui, va formar part de la selecció espanyola de waterpolo en cinc Jocs Olímpics, de Los Angeles-84 a Sydney 2000, 18 anys com a internacional en total, els últims ja compaginant el seu esport amb feines de gestió que no ha deixat d’exercir. Complirà 60 anys i calcula que, quan arribi el moment de jubilar-se, li’n faltaran encara "dos o tres" per cobrar la pensió màxima.

Són només dos exemples, n’hi ha centenars més, molts d’ells bastant més crítics. "Salvador Gómez, ho explico perquè ell ho fa, que ara té 57 anys, només ha cotitzat durant 13 per diverses circumstàncies. Però és que va ser part de la selecció, dedicant-se de sol a sol al waterpolo, durant 17 anys. I ara mateix no es podria jubilar dignament, hauria de treballar fins als 80 anys per poder fer-ho", exposa Sans.

Dedicació plena

Tots aquests herois olímpics, medallistes en mundials i europeus en els anys 80 i 90, esportistes de tot tipus i nivell la dedicació dels quals era plena, estan ara, el 2025, arribant o ja depassant l’edat de jubilació sent víctimes d’un sistema que els impedia contribuir a la Seguretat Social... i beneficiar-se’n. "Si havia de portar el meu fill a l’hospital de La Paz, al costat de casa meva a Madrid, que és públic, sabia que m’arribaria alhora una factura", recorda l’històric pivot gallec. Per a la Seguretat Social és com si no haguessin treballat durant tots aquells anys.

¿Però per què estaven en aquesta situació? Respon el mateix Romay: "No cotitzàvem perquè no ens deixaven, era impossible. Per participar en els Jocs Olímpics no podies ser considerat esportista professional i això implicava que no podies cotitzar a la Seguretat Social. Compte, sí que tributàvem, i no poc, però se’ns considerava amateurs compensats. Jo no vaig poder cotitzar com a esportista fins al 1993 [dos anys abans de retirar-se], que va ser quan el COI va obrir la porta dels Jocs als professionals en el bàsquet".

Aquests esportistes vivien, tots menys els futbolistes d’elit que sí que eren professionals, en una espècie de llimbs legals (ni tan sols tenien un epígraf propi per a les seves tributacions, ho feien com a "artistes i toreros") que ara, tants anys després, posa en risc la qualitat de la seva vellesa. "Simplement volem jubilar-nos dignament", reclama Sans, recordant que la pensió màxima en l’actualitat exigeix 36 anys cotitzats. I per a qui es retirés després dels 30 anys (pràcticament tots), els comptes no surten.

De les converses entre ells sobre aquesta situació va sorgir una iniciativa col·lectiva per buscar una solució. Es va articular a través de la Fundació Blanca Fernández Ochoa (el paper de la seva germana Lola i el de la gimnasta Almudena Cid ha sigut determinant en aquest projecte), amb el suport del sindicat UGT i amb el Govern com un interlocutor que s’ha fet càrrec del problema i que busca els mecanismes legals per solucionar-lo "al més aviat possible".

1.004 esportistes identificats

El problema, és clar, comença per la dificultat per saber quants són els afectats i quants anys de cotització com a esportistes necessitaria cada un d’ells per poder jubilar-se amb totes les garanties. Perquè, coincideixen Romay i Sans, ells no demanen que se’ls reconeguin tots els anys dedicats a l’esport, no és necessari, n’hi hauria prou que els comptes els surtin per poder cobrar la pensió màxima que els correspon.

El Govern està posat ara en això, immers en un procés complex que va arrencar amb un formulari per identificar tots els afectats. En total, 1.004 esportistes el van complimentar. Les seves respostes, cada una amb la seva pròpia casuística, són ara en fase d’estudi i serviran per quantificar la magnitud del problema i de la potencial solució.

El següent pas, expliquen fonts del Consell Superior d’Esports (CSD), és que la Seguretat Social desenvolupi una "passarel·la", una norma que reconegui a aquests esportistes el dret a abonar les cotitzacions que no van poder pagar en el seu moment. Un procés burocràtic que té els seus propis temps, per la qual cosa el Govern no es veu en disposició de donar terminis, més enllà de valorar que és "una qüestió de mesos" i de garantir que es farà.

Realitzar una tria justa tampoc és senzill, perquè el requisit més objectiu, el de qui va ser esportista d’alt nivell, no serveix, ja que aquesta figura legal es va crear el 1997. El plantejament del Govern és identificar qui respongués llavors als requisits que ara s’exigeixen, molt més fàcil dir-ho que fer-ho. "Amb esports com bàsquet, handbol, voleibol, ciclisme o futbol és més senzill; amb altres disciplines és més complicat, parlem d’èpoques en què no hi ha arxius digitalitzats. S’ha de realitzar un estudi molt minuciós", assumeixen des del CSD.

El Govern, en tot cas, realça el seu compromís a solucionar aquest problema. També el d’"ajudar econòmicament" a l’abonament d’aquestes cotitzacions passades, una vegada existeixi una norma que ho permeti. "Si reculls una sola declaració meva, que sigui la del meu profund agraïment a la ministra Pilar Alegría i al president del CSD, José Manuel Rodríguez Uribes, per com estan gestionant aquest assumpte", sol·licita Romay.

En l’actualitat, aquest problema ja no existeix, almenys sobre el paper. El 2007, es va aprovar un reial decret llei que reconeixia als esportistes d’alt nivell (un llistat anual regulat pel CSD) el dret a cotitzar com a autònoms a la Seguretat Social. "El problema era que alguns esportistes de disciplines minoritàries cobraven tan poc que no es podien permetre aquestes quotes", comenta Cristina Estévez, secretària executiva de Seguretat Social i Ocupació d’UGT.

Davant aquesta nova dificultat, el futbol va sortir al rescat. L’any 2015 s’aprova el decret que blinda la venda conjunta dels drets de televisió de Primera i Segona Divisió. En aquest, es recull que un 1% de l’import total (al voltant de 15 milions d’euros anuals en l’actualitat) s’entregarà al CSD perquè el destini a ajudes a la protecció social d’esportistes autònoms, perquè abonin les seves quotes de la Seguretat Social.

"Aquestes ajudes es van articular com a pagaments a posteriori. Els esportistes han d’avançar els diners de les quotes durant un any i després han de sol·licitar al CSD l’abonament. Tornem al mateix problema, alguns d’ells no es poden permetre anticipar aquests pagaments. Això ha provocat que una part important d’aquests diners no s’hagin gastat. El que proposem al Govern és que aquests diners s’utilitzin per a les cotitzacions d’aquests esportistes que estan a punt de jubilar-se", desenvolupa la dirigent d’UGT. Fonts del CSD afirmen que és una de les opcions que són sobre la taula. En aquest 2025 està previst que només es consumeixin per a aquest fi, d’acord amb la demanda (entre 700 i 800 esportistes), 1,8 milions dels prop de 15 disponibles.

L’Estatut de l’Esportista

Notícies relacionades

Sense Juan Ayuso no hi ha paradís al Tour

Marc Márquez aconsegueix que els rivals el vegin imbatible

En definitiva, continua existint un problema. Per començar, la cotització continua sense ser obligatòria per a tots els esportistes, una cosa que es preveu que quedi corregida una vegada s’aprovi l’Estatut de l’Esportista, un text que des del novembre passat es va treballant en una subcomissió del Congrés. La idea és obligar que aquells que no estan treballant per compte d’altri, en nòmina d’un club o similar, hagin de cotitzar com a autònoms. Com qualsevol altre treballador, vaja. Un altre debat, llarg, serà qui ha de pagar aquesta quota: l’esportista, el seu club, la seva federació, el CSD...

"Quan guanyàvem una medalla, de seguida ens portaven a una recepció a la Moncloa o a la Zarzuela. I estava molt bé, però el que volem és que aquest treball se’ns reconegui a les nostres pensions. No ens deixaven cotitzar i ara no ens dona per a una pensió digna en molts casos", resumeix Sans, un dels 64 esportistes presents en el grup de WhatsApp Jubilació Justa. Ells, representants de molts més companys, esperen que arribi la solució que els permeti jubilar-se "dignament".