L’aniversari de Lamine

Als esglaons de formigó hi ha una pintada: "Al barri de Rocafonda, més Lamine Yamals i menys desnonaments". Els nens van a la seva davant la grada despullada. Els tres últims dígits (304) d’un codi postal maleït, metàfora de la supervivència de barri, i ara convertit en bandera global d’un ídol generacional, adquireixen el seu veritable sentit on ningú mira. Vivim tots més tranquils posant els ulls en un altre lloc.

Lamine Yamal compleix aquest diumenge 18 anys després d’haver aparegut en les nostres vides com un míssil. Tant que ha transcendit el seu ofici, el de futbolista, per convertir-se en una icona global de la indústria de l’espectacle. Amb tot el que això comporta en un temps en què, mentre un senyor dona menjar als coloms, pot agafar el mòbil i veure com un artista dominicà (El Alfa) s’asseu al sofà de la casa barcelonina del pare de Lamine Yamal (àlies Hustle Hard) per regalar a l’adolescent un collar que ni Audrey Hepburn a Desayuno con diamantes.

La falsa moralitat acostuma a tenir tant èxit com demonitzar els joves, que sempre tenen la culpa de tot, rics o pobres, celebrin els seus aniversaris amb ganchitos o amb una hamburguesa del McDonald’s (on va treballar la mare de Lamine quan ningú reparava en els seus problemes) o devorant canapès enjoiats fins a les dents.

Aquest Lamine Yamal convertit en atracció de fira càrnia per la premsa del cor, clar, va envoltat de col·legues. I de consellers que aconsellen d’aquella manera, perquè, en definitiva, formen part del negoci. Però ara que ens escandalitzem perquè celebri el seu aniversari com un nou-ric que mira de saber què carai fer amb el que té i tindrà, podem també mirar enrere i veure què passava abans de Bad Gyal, Ozuna, Duki o Bizarrap.

Fa 22 anys, Ronaldo –el fenomen, no l’altre-, va celebrar el seu 27è aniversari al Diddy Combs a la seva mansió de La Moraleja. Els periodistes, ara tan dignes, esperaven a la porta mentre feien fotografies a autocars carregats de dones i agafaven els canapès que el servei treia a la porta. D’entre totes aquelles imatges en va quedar una de gravada en la memòria, la de l’ex Miss Espanya Vania Millán plorant com una Magdalena perquè, diuen, Ronaldo no li va fer cas.

Sobre tot allò fins i tot va néixer una cançó de l’extint grup La Costa Brava que començava així: "Te vi llorar en el cumpleaños de Ronaldo (...). Conténtate con ser feliz al lado de un buen muchacho". La composició va anar a càrrec de l’enyorat trobador Sergio Algora (El Niño Gusano), mort el 2008, i Fran Fernández (Australian Blonde).

Ronaldo, sí, va ser un canalla. Com Romario. Com Neymar. Com Ronaldinho. Com Garrincha. Com Maradona. O com pugui ser-ho el davanter de l’Escalerillas, tot i que a un altre nivell.

Notícies relacionades

Snack’IN de Campofrío s’afegeix a la Copa del Món d’escalada a Madrid

El dia que el Tour puja la rampa de garatge de Tolosa

I, ara, convencin totes aquestes criatures que donen puntades de peu a una pilota pelada en una plaça de ciment que no admirin Lamine per somriure. Per jugar com els àngels. Per haver esquivat un destí gairebé sempre implacable.

El món, clar, no mirarà ni al formigó ni a la puntada, a la pista o a la porta del desnonament.; sinó a qui plori a l’aniversari de Lamine.