Alberto Berasategui: "Em penedeixo de no haver sigut més professional; era bastant deixat"

Al tennis el va empènyer el seu pare, ¿oi?

Era la seva passió i encara ho és, perquè continua jugant-hi amb 89 anys tres vegades a la setmana. Es va fer una pista de tennis coberta a sota de les oficines de la seva empresa, al País Basc, i ens fer jugar a mi i als meus germans. Vaig ser l’únic que va adquirir cert nivell. Per fer el salt vaig marxar als EUA.

¿Per què?

Tenia 13 anys i els meus pares van pensar que ser tennista era molt difícil, però que almenys allà podia aprendre anglès. Vaig passar d’entrenar dues hores al dia tres vegades a la setmana a cinc hores cada dia.

¿Quan va tornar a Espanya?

A Barcelona li van concedir els Jocs Olímpics del 92 i les federacions tenien molts diners per gastar en esport. La Federació em va dir: "Si vens, formaràs part d’un grup molt selecte en què està tot pagat: viatges, entrenadors, estudis». Hi havia Àlex Corretja, Albert Costa i tres més. Total, que després de tres anys vaig venir, per sort, perquè que si m’hagués quedat als EUA no sé si hauria arribat a ser tennista.

¿Per què?

Per millorar has de jugar amb gent com tu o millor, i en aquest grup eren tots molt bons i el nivell d’entrenament, molt alt.

¿I què va passar quan van acabar els Jocs del 92?

El grup es va desfer. Jo tenia 18 anys. Vaig jugar els primers tornejos ATP i de seguida vaig ascendir a professional. Vaig començar a guanyar punts i en un any vaig saltar de 110 del rànquing a 36. Va ser molt ràpid.

Tan ràpid que el 1994 es va plantar en la final de Roland Garros.

¡A mi també em va sorprendre! Recordo que estava en segona ronda i parlant per telèfon amb Albert Costa, li deia: "Aquí estic, agafant experiència, qualsevol que em toqui ara em guanyarà». Em vaig flipar una mica, perquè vaig anar guanyant partits i recordo que pensava: "Doncs no és tan difícil, això».

I va perdre contra Sergi Bruguera.

M’hauria agradat guanyar-li, és clar, tot i que evidentment Sergi era millor que jo; però, vist en perspectiva, penso que m’hauria agradat competir sent una mica més gran. Tenia molt poca experiència.

¿Què recorda d’aquell dia?

Del partit en si recordo el moment d’acabar, que vaig abraçar Sergi i tenia rampes. Quan vaig acabar el tercer set ja en tenia moltes i sabia que seria impossible, i menys amb Bruguera, que et tornava 35.000 pilotes. Vaig arribar a la final de Roland Garros gràcies que els altres partits els vaig guanyar en tres sets. Si perdia un set a París, em resultava difícil guanyar.

Les rampes van ser sempre la seva tortura, ¿no?

Encara en tinc. Si jugo un partit fort de pàdel, en tinc. En realitat va ser culpa meva, no és que tingués un problema genètic. Va ser una combinació de diverses coses, de no estirar i de tenir una manera de jugar molt agressiva, d’escorar-me per protegir al revés, que m’obligava a córrer massa.

¿Ha vist moltes vegades la final de Roland Garros?

No l’he vist mai. Alguns punts solts, però sencera, mai. No he tornat a veure un partit meu.

¿Cap?

Segurament m’hauria anat bé per corregir coses, però també et dic que era bastant deixat. Jugava, disfrutava, però no era el típic superprofessional del tennis.

¿No era gaire professional?

En el sentit de cuidar l’alimentació, escalfar més... no. Tot i que entrenava bé. Però el que m’agradava era competir, m’encantava. Ho donava tot.

¿Escalfava malament?

No és que escalfés malament, és que no escalfava gens. Una estona abans de la final de Roland Garros em vaig menjar un pintxo de truita de patates. Poc professional, ja et dic. No em vaig cuidar com ho havia de fer. Després vaig viatjar una època amb preparador físic, però tampoc li feia cas.

¿I no va tenir un dietista?

Doncs no. Ho associava a estar gras, i com que estava prim i tampoc tenia greix, pensava: "Ja estic bé així». No sabia que amb una bona alimentació m’hauria anat millor a nivell muscular.

Expliqui la seva manera peculiar d’agafar la raqueta.

Vaig començar normal, però com que era petit i no tenia gaire força, se’m va anar girant l’empunyadura, i a mi em feia la sensació que amb aquesta forma més tancada la pilota agafava més efecte i força. Em va anar bé, però no és una empunyadura per ensenyar.

¿I podia voleiar?

Gens, impossible.

¿Per això quasi mai va jugar a Wimbledon?

Amb la meva empunyadura, la pilota feia molt lift. En herba l’havia d’aixecar, i amb el lift quedava morta. Vaig anar-hi una vegada només per dir que havia jugat allà. Abans el rànquing no et penalitzava si no anaves al Grand Slam. Vaig viatjar la nit anterior i no vaig demanar cotxe a l’organització. Vaig anar-hi amb tren amb la bossa. No vaig portar ni maletes. Vaig arribar, vaig jugar i adeu.

¿Però havia entrenat prèviament en herba?

Només el piloteig d’abans del partit.

Va perdre, és clar.

Però tampoc vaig rebre la pallissa del segle. "Ja he jugat a Wimbledon», em vaig dir. Hi va haver un any en què estava en11a o 12a posició en el rànquing, i com que Wimbledon no el respectava sinó que elaborava els seus propis caps de sèrie, em va tocar enfrontar-me en la primera ronda a Boris Becker, que havia sigut guanyador l’any anterior, obrint la pista central. I vaig pensar: "Quina pallissa que em caurà a sobre. I, a més, a la pista central. Pensaran que soc un desastre. Diré que em fa mal el canell i així no hi vaig». I no vaig jugar.

Es va retirar amb 28 anys. Aviat.

Quan vaig prendre la decisió estava cremat. Vaig baixar molt del rànquing, vaig haver de jugar tornejos petits i no guanyava. Vaig arribar al Godó i recordo que jugava contra Álex Calatrava. Li vaig guanyar el primer set, per 6-3, però estava a la pista sense ganes de jugar. Vaig acabar perdent el partit. Vaig entrar al vestidor i vaig dir: "Em retiro». I em vaig retirar.

¿Així sense més?

Sí. Mai més vaig tornar a jugar. No va ser una decisió progressiva d’anar veient com acabava l’any. Enmig de la temporada em vaig retirar.

¿I el seu entorn no va intentar convèncer-lo per tornar-hi?

Jo crec que em veien tan malament, tan podrit del cap, que potser pensaven que era el millor. Amb els anys me’n vaig penedir perquè podia haver espremut més la meva carrera. Vaig pensar que havia sigut un idiota. Però en fi...

¿No li va faltar un psicòleg esportiu en aquell moment?

Vaig arribar a tenir-lo. El que passa és que no creia en psicòlegs llavors. No en feia ni cas. No em vaig deixar ajudar.

Mirant enrere, ¿està satisfet de la seva carrera?

N’estic satisfet. No ho estic d’haver-me rendit tan aviat, perquè crec que podia haver donat una mica més. Almenys podia haver sigut una mica més professional, haver donat al tennis la importància que tenia. Tampoc em flagel·lo, ¿eh?

Notícies relacionades

Pogacar s’agafa un dia de vacances en el Tour

La reivindicació d’Athenea del Castillo

¿Li ha quedat alguna cosa de fama?

Gens. La fama passa de seguida. En qüestió de dos o tres anys. Ho va dir molt bé Rafa: la fama és com quan canvies de mòbil. Et fixes en el nou, i el vell ni el recordes.