Ansu, un altre cop amb la maleta a la mà

És, de nou, Ansu Fati, fent les maletes camí de Mònaco, un principat on el futbol resulta gairebé anònim a la recerca d’una redempció que no va tenir a Brighton. Ansu està, i amb la mateixa edat del desitjat Nico Williams (22 anys), que ve a ocupar el lloc que havia de ser seu, recorrent un camí que va traçar fa un any buscant la resurrecció. Però no es va donar en la Premier amb el seu frustrant pas com a cedit amb l’equip de De Zerbi.

Ni amb Xavi ni amb Hansi

Ni tampoc va reaccionar abans amb Xavi, que ja no va poder disposar d’aquesta versió creativa i diferent en què el gol era part fins i tot genètica del seu cognom. Ni tan sols Flick, especialista a recuperar cossos debilitats en temps rècord (Pedri és el millor exemple) o instal·lar-se en la ment d’altres jugadors, tipus Raphinha, per obrar mutacions prodigioses, ha pogut estroncar la danyada figura d’Ansu. Danyada físicament. I danyada, sobretot, mentalment, castigat de manera terrible per tanta lesió –aquest genoll esquerre el va obligar a visitar fins a quatre vegades el quiròfan, una de les quals en secret– que els seus músculs s’han esquerdat. Fa temps que es mira a si mateix i no es reconeix.

Fugir de la banqueta

Però el que necessita Ansu és sentir-se futbolista en tota la seva extensió. Fugir de la banqueta, aquest territori que el crema, provocant reaccions que no se li coneixien com aquella tarda contra el Celta quan es va atipar d’escalfar i sense que Flick ni el mirés es va treure enutjat el pitet de suplent. I es va amagar al lloc dels secundaris donant puntades de peu, fart de ser invisible per al tècnic alemany. Tan invisible que des del gener –mercat d’hivern en què va decidir quedar-se sabent que no seria ni peça de rotació– només va jugar quatre minuts a la Champions (i ja amb el 4-0 al Dortmund a Montjuïc), 28 a la Copa (Barbastre) i 107 a la Lliga (62 contra el Mallorca i 45 contra el Valladolid). O sigui, minúcies.

Una misèria per a algú que va arribar a ser la solució d’aquell depressiu Barça –era, sense cap dubte, el Lamine de l’època– i ara, en canvi, és tot un problema, entossudit com està el club que trobi lluny del nou Camp Nou la continuïtat, el ritme i el feeling del davanter que va ser, perquè no és cap veterà.

Problema també econòmic

Continua sent jove Ansu i té temps. Encara té temps, per molt que se li vagi escorrent dramàticament durant els últims anys. Però en el Barça s’ha transformat en un problema i, a més, d’enorme calat econòmic perquè té salari del que havia sigut –estrella– i ara no es pot assumir, atesa la seva condició de sisè davanter, ja que Lamine, Lewandowski, Raphinha, Ferran Torres i fins Pau Víctor estaven per davant seu. Molt per davant.

La cessió al Mònaco, que assumiria una part de la seva fitxa, és l’única via, tot i que el club planeja ampliar, alhora, el seu contracte –del 2027 al 2028– per atenuar aquesta pesada càrrega. Ansu, mentrestant, va recollir fa setmanes les seves coses de la taquilla de la ciutat esportiva a Sant Joan Despí, ultimant ja la seva nova migració, intentant adaptar-se a la seva nova realitat. A la realitat d’un jugador que quan tenia 17 anys va arribar a un valor de mercat, segons Transfermarkt, de 80 milions d’euros. I amb 22, és a penes de cinc. El seu últim gol com a blaugrana es va produir a Balaídos. Data del 4 de juny del 2023. Després, res.

Ídol efímer

Notícies relacionades

María Torres, karateka: "A casa estiro més la corda que al tatami"

Parlem de ‘Huijsenbauer’

Tot i que l’origen de tots els seus problemes es remunta al dia en què es va trencar el genoll esquerre contra el Betis (novembre del 2020), amb què trencat va quedar el seu camí, que havia de ser esplendorós, transformat en la bandera del Barça post Messi. Bandera que ara enarbora Lamine Yamal, el jove que coincidint amb la seva majoria d’edat –serà el pròxim 13 de juliol– heretarà aquest 10, un dorsal ple de màgia. I un dorsal maleït des del dia que Leo, i molt a contracor, va haver d’agafar un avió que no volia, rumb a París.

A Barcelona es va quedar llavors Ansu. Però no va poder disfrutar d’aquesta condició d’ídol blaugrana, ja que va traçar una ruta plena de circumstàncies adverses que el porta a ser, tot i que no ho vulgui, emigrant de la pilota. Va a la recerca de ser aquell davanter somrient, lluminós, astut, diferent i amb molt gol, torturat per aquest record que no el deixa avançar.