Dennis González: "Mentre jo guanyo, d’altres em critiquen rere la pantalla"

La seva figura dins l’equip espanyol és molt especial, ¿Com va començar aquesta aventura?

Des de petit vaig buscar un esport que fos per a mi. Tenia clar que havia de ser d’aigua perquè m’encanta, però també volia que impliqués la dansa. Sempre vaig tenir la natació sincronitzada a prop perquè la meva mare era entrenadora del Rubí, però no ens vam plantejar que la provés fins que vaig saber de Pau Ribes (quatre vegades campió d’Europa). Es va convertir des de ben aviat en un referent per a mi i em va impulsar a tirar-me a la piscina.

¿Li va trencar els esquemes?

Imagina’t. De cop vaig veure un home fent un esport que m’encantava però que ni m’havia plantejat provar. Automàticament vaig pensar: "Jo també vull fer-ho». Tenia només 12 anys, però per a la disciplina anava tard. No pots agafar i tirar-te a la piscina sense haver fet res abans. Però al final, tot i que el meu inici no va ser l’habitual, em va anar bé. Potser si hagués sigut d’una altra manera avui no seria aquí.

¿Com va ser tenir la seva mare d’entrenadora?

Al seu equip només hi vaig estar un any. Després me’n vaig anar al Kallípolis, però crec que ara és fins i tot més dura amb mi del que ho era llavors. Abans era més petit i el que digués ella per a mi anava a missa. Ella era la que en sabia més. Ara sens dubte tinc més coneixements de la sincro actual, perquè ha canviat molt. Si ara mateix m’entrenés crec que li hauria de dir més d’una vegada: "Mama, és igual. Deixa-ho».

¿Va tenir suport dels seus amics?

Quan vaig començar en la natació artística no ho vaig explicar. Era una extraescolar més i no tenia per què donar explicacions a ningú d’on anava o què anava a fer. Em vaig estimar més evitar les crítiques. Vaig començar a explicar-ho més quan vaig entrar a la Blume. Al final, allà a la classe, tots érem esportistes i vaig pensar que s’entendria més bé. La novetat va causar curiositat però no hi va haver una reacció negativa com la que jo havia esperat que tindrien els meus companys de l’anterior escola. La resposta va ser una mica de dir "¡hòstia! ¿fas sincro?», més per curiositat que per una altra cosa. Amb el pas del temps, i suposo que amb la confiança, hi va haver persones que se’n van riure, però m’esperava que seria pitjor.

¿S’ha hagut d’enfrontar a crítiques per fer el que li agrada?

Sens dubte. Però no només és dur rebre crítiques per fer aquest esport, que òbviament fan mal, sinó també patir les conseqüències que comporta practicar-lo. Per a mi el més fàcil era posar-me el banyador, tirar-me a l’aigua i que em critiquessin; el més dur era portar-ho en el dia a dia. M’he sacrificat molt i comparteixo molt més temps amb noies que amb nois. No estic incòmode, però no tinc gairebé relació amb nois en el meu dia a dia i se’m fa estrany relacionar-m’hi després. Ara és diferent, però al principi va ser molt complicat i va ser del que més em va afectar en aquest sentit. El pitjor de tot és que les crítiques et venen de persones pròximes. Gent que penses que és al teu costat o que t’aplaudeix quan tot va bé acostumen a ser els primers a criticar o a girar-te l’esquena. De tota manera, em compensa que em critiquin pel que jo sento quan competeixo. És com l’homofòbia. Malauradament no desapareixerà mai perquè la gent que et diu aquestes coses no té res més a la seva vida que ficar-se en la teva. Jo guanyo i m’acabo de penjar una medalla representant el meu país; tu en canvi em critiques rere una pantalla. No té sentit.

La seva decisió obrirà les portes a molts d’altres com el Pau havia obert les seves abans. ¿Sent el pes de la responsabilitat?

Ara més que mai. Des que el 2023 vaig ser al Mundial absolut em vaig adonar que era on havia somiat que seria una vegada mentre veia competir una altra persona. Ara segurament hi ha altres nens que em veuen a mi de la mateixa manera. Això em va fer adonar que no només els títols sinó també tot el camí que estic recorrent tenen una importància capital per a moltes persones. Agraeixo molt al Pau com va ser amb mi. Les meves ganes d’ajudar altres nois avui neixen de com em va ajudar ell. Era i és el meu ídol.

Notícies relacionades

Les víctimes demanen quatre anys de presó per a Raúl Asencio i 58.000 euros d’indemnització per la difusió de vídeos sexuals

Lamine Yamal: «Ara només la meva mare em pren com un nen»

Va renunciar a París, però als Jocs de Los Angeles hi vol anar.

En aquell moment hi va haver molta gent que no va entendre la meva posició. Em deien que estava malgastant l’oportunitat de la meva vida. Soc una persona que necessita disfrutar del procés, com em va ensenyar la meva mare. Crec que tot arriba quan és l’hora. ¿Que potser podria haver fet dos Jocs Olímpics aleshores? Sí, però també podria haver-me atabalat i haver-ho deixat després de París. L’esforç que havia de fer per arribar a la convocatòria era massa gros en un moment en què jo encara m’estava construint a mi mateix i no em garantien el fet de ser-hi. Hauria d’haver deixat la universitat, la Blume i haver-m’hi dedicat al cent per cent per tenir una possibilitat d’arribar a París. Ho vaig voler fer quan sabés que això no em desestabilitzaria. Em va fer vertigen. Potser hauria sortit bé, ves a saber, però no me’n penedeixo.