"¡Tant de bo no hagués estat allà!"

Jo no havia de ser-hi. ¡Tant de bo no hagués estat mai allà! No em tocava. Jo em trobava a Londres per cobrir un altre tipus d’informació, esportiva, però molt diferent de la final que s’havia de jugar, el 29 de maig de 1985, a l’estadi Heysel, a Brussel·les, entre la Juventus i el Liverpool. Jo tenia un vol aquell dilluns, 27 de maig, cap a Barcelona per tornar a la redacció d’El País a Catalunya. Allà era on jo treballava llavors.

Però el meu cap de Madrid em va demanar que canviés el vol, comprés un Londres-Brussel·les i cobrís la final de la Copa d’Europa. No hi havia equips espanyols, ni excessiu interès per aquell enfrontament, però el diari volia mantenir l’acreditació permanent per a la final de la Copa d’Europa, cosa que estava en joc si el mitjà no acudia a cobrir la informació algun any. És la competició talismà del Reial Madrid, ja ho saben.

Tot just arribar a Brussel·les i instal·lar-me a l’hotel, cap a les sis de la tarda, que era l’hora de sopar a la capital belga, me’n vaig anar a fer un volt per la ciutat. I ja llavors, sense ser ni un endeví ni cap expert en matèria de tragèdies però coneixent especialment els hooligans, vaig començar a témer-me el pitjor. No feia falta ser Charles Ferdinand Nothomb, ministre de l’Interior d’aquell Govern belga, que va ser qui no va tenir més remei de dimitir dijous, per saber que allà, a Brussel·les, a Heysel o on fos, es muntaria grossa.

Mal presagi

No només moltes de les terrasses i bars de la Grand Place, de Brussel·les, eren plens de seguidors anglesos, molts de borratxos i violents, sinó que ja hi havia diversos aparadors que s’havien quedat sense vidres. Allò, a 48 hores de la final europea, ja feia mala olor. I així ho vaig fer saber al meu redactor en cap quan li vaig trucar, a última hora de la tarda, per dir-li que m’havia instal·lat i no m’agradava gens el que estava veient. "Doncs, si no t’agrada, escriu-ho, va". I vaig enviar una crònica, no gaire llarga, a dos dies, insisteixo, de la final.

L’endemà, tot va empitjorar. Van començar a arribar no només les expedicions esportives de cada equip, sinó el gruix d’aficionats del Liverpool i la Juventus. Hi havia una diferència ostensible, molt notòria i, per descomptat, molt important i que, posteriorment (tot passa posteriorment), seria clau en la tragèdia, al ser el moll de la desgràcia: els seguidors del Liverpool eren, majoritàriament, autèntics hooligans; els seguidors de la Juve eren, simplement, aficionats, seguidors, famílies, això, famílies, començant pels avis i acabant pels bambinos.

Quan dic que el Govern belga, que, insisteixo, es va veure obligat a dimitir en massa a les 24 hores de recollir 39 cadàvers (32 italians, 4 belgues, 2 francesos i només un anglès) i atendre centenars de ferits per culpa de la seva negligència, no es va assabentar de res és que, com a màxim avís, es va limitar a pregonar que la venda de begudes alcohòliques estaria prohibida en cinc quilòmetres al voltant de l’estadi. ¡Mentida! ¡Mentida! ¡Mentida!

La tragèdia, l’ensorrament, el despreniment, l’aixafada, la caiguda dels cadàvers (moltes persones van morir per asfíxia) i ferits a la fossa d’un dels gols de l’estadi, aquell en el qual els aficionats italians van ser assetjats i empesos pels hooligans anglesos, va tenir lloc una mica més d’una hora abans que comencés la final.

La improvisació del Govern belga va ser tal que, un cop ocorreguda la desgràcia, no hi havia prou mitjans, ni policia, ni ambulàncies, ni bombers, ni assistències per atendre tants ferits i morts, havent d’improvisar l’aparcament de darrere de la tribuna per dipositar els cadàvers.

Això sí, com que la ciutat estava absolutament desèrtica, les assistències, de tot tipus, van poder arribar a Heysel amb rapidesa, però ja tard. Se’n va anar la llum, es van tallar totes les comunicacions (malgrat que el primer mòbil, Motorola, va aparèixer el 1983, ningú a Heysel tenia mòbil) i l’estadi, ara modernitzat però, llavors, vell, va quedar aïllat. Aïllat i regit, tant cívicament com esportivament, per autèntics irresponsables que només pensaven, pel que sembla, a continuar preparant la final.

Notícies relacionades

El Barça planeja estrenar el nou Camp Nou al Gamper, però només per a 25.000 espectadors

L’anglès Alexander-Arnold, confirmat oficialment com a nou jugador del Reial Madrid

Tots vam assistir amb perplexitat, que encara avui, 40 anys després, perdura, que finalment s’acabés jugant la final. Encara ens ressonen a les orelles les paraules pronunciades, no sé si a l’uníson, pels dos capitans, Phil Neal (Liverpool) i Gaetano Scirea (Juventus), quan van anunciar per megafonia, una vegada restablertes les comunicacions: "Jugarem per vosaltres". El vosaltres també contemplava els 39 cadàvers estesos al pàrquing de tribuna i els centenars de ferits que allotjaven els hospitals de Brussel·les.

No només els dos equips havien acordat que es jugués, també les autoritats van estar-hi d’acord. La final la va acabar guanyant la Juve (1-0), d’un penal inexistent (només li faltava això a aquella tremenda infàmia), marcat per Michel Platini, que acabaria sent president de la UEFA.