Intensitat, el nom exacte...

Intensitat, dona’m el nom exacte de les coses. El futbol era això, i torna a ser-ho sempre que hi hagi partits que ningú guanya fins que al final l’àrbitre diu "s’ha acabat". Va ser de tanta intensitat que, en tot moment, el que era evident que passava, de sobte era també el contrari. Fins i tot el gol amb què el Barça va arreglar la seva jornada el va marcar la persona inadequada, que va tenir la mala sort amb la qual va marcar el seu partit el Leganés.

En cap moment aquell gol va ser un certificat de navegació del Barcelona, sotmès a la imperiosa necessitat del contrari, fins i tot quan el panorama se li presenta més plàcid. Semblava que el Barça de Pedri (cada vegada més de Pedri) podia amb tot, perquè el jugador de Tegueste estava a tot arreu, com un noi que debutés i estigués fent mèrits perquè l’entrenador (i el públic) s’adonessin que mereix la titularitat i el futur.

Però el Leganés no llançava la tovallola, sinó que la recollia. Va ser un futbol intens, rabiós, de vegades massa rabiós: és estrany veure De Jong agafar-se del coll (és una metàfora) d’un futbolista calmat com Munir, que es va emprenyar de manera que semblava que mai hagués sigut company del seu enemic.

Notícies relacionades

Sis partits de sanció a Rüdiger, que els aprofita per operar-se

Dembélé silencia l’Arsenal i acosta el PSG a la final de Múnic

El Leganés es mereix, això és el que crec, la sensació que va deixar: un equip potent que mereix ara, un cop trencat el resultat a favor del Barça, una pròrroga, almenys el regust d’un gol, i això ho diu un culer, que des que va començar el partit va sentir que alguna passaria, i no era bo.

Al migdia vaig dinar al restaurant que el pare de Pedri té a Tegueste, el seu poble. Un dinar canari fins i tot en l’aire. A les dues zones de la sala hi ha homenatges: en una, a l’avi que va ser dels convidats a aquella Copa d’Europa a Wembley. A l’altra, el jove geni s’abraça a Messi i a Valerón, que va ser el geni que li va donar l’alternativa a Las Palmas. Després vaig veure Pedri al camp, corrent com sempre, com si no tingués final la seva capacitat d’esforç. Jo crec que aquest jove és, amb la seva intensitat estètica en el camp, amb la seva capacitat de joc, la combinació perfecta del que li han ensenyat, fins avui, els seus mestres. Ara ell està molt a prop de ser El Mestre.