La profunditat és l’aire

Hi va haver en el partit que el Barça no va guanyar dissabte contra el Betis de Manuel Pellegrini una metàfora que persegueix l’equip, la que converteix la seva passió en aire. Juga, s’ho passa bé, busca la portaria contrària, passa la pilota que domina, és millor que l’altre, però al final troba aire, se’n va del camp frustrat mentre la graderia crida i crida, com si des dels seients es fessin els gols.

El resultat és l’empat, la pitjor marca de l’esforç, una frustració, el no-res fet trossos mesquins, una derrota a mitges. Aire pur, la meitat d’una festa. De vegades la profunditat és l’aire, que deia Cernuda.

El joc de Pedri, per exemple, que explica als seus companys com han d’aprofitar els espais: aquesta didàctica que sembla venir-li de la capacitat que té el jugador de Tenerife per mirar sense ser vist aconsegueix de vegades uns grans resultats.

Però aquesta vegada ni ell ni els seus companys del futbol delicat van ser capaços de desfer la voluntat del Betis de fer-li la guitza el mateix dia en què el Reial Madrid entregava bona part de les seves opcions.

El Betis, en fi, va jugar a fer que el Barça no jugués. I aquesta és la part fonamental de l’empat, que passés el que passés hi havia una voluntat andalusa de restar oportunitats als que semblaven més aptes per resoldre. Ni el davanter polonès Robert Lewandowski, fet per a miracles, va acabar amb la densitat de població de l’equip rival.

La voluntat del Betis va anar molt més enllà del que alguna vegada es va pensar durant el partit: que la seva intenció era tan sols la de defensar. Però és que no era així: el Betis volia guanyar, encara que ho tingués difícil perquè l’aire de Pedri era de més qualitat que la voluntat estètica de destorbar del Betis. La seva decisió d’impedir l’alegria rival va carregar de nerviosisme els davanters del Barça.

Jugades des dels llimbs

Notícies relacionades

Flick insisteix: «He parlat amb Fermín, estic convençut que es quedarà, el seu cor és del Barça»

Joan Laporta reinaugura el Camp Nou estirant-se sobre la gespa

La segona part va ser una successió incessant de jugades que semblaven assajades des dels llimbs, mentre que a la Terra hi havia l’entrenador bètic mirant que no es permetés a la meravella rival la celebració de les alegries que la setmana passada, per exemple, van fer del Barça la meravella de la temporada.

¿És just el resultat? Doncs és clar que sí. El somriure de LaLiga és el del Betis. El Barca els gana a tots en sorpresa, però aquest dissabte sense aire va estar més atent el somriure que no la sorpresa, i el Barça se’n va anar al vestidor presumint d’aire, però no pas de gols.