El Barça es guanya un altre clàssic

A Mounir, el pare de Lamine Yamal, li encanta escoltar rap clàssic i cuinar truites de patates. Les fa fabuloses. No fa gaire, va manar pintar un mural a la sala d’estar del seu apartament. Hi havia de sortir ell, ben arreglat i somrient, imponent com a bon patriarca, amb el seu fill, estrella adolescent. Mounir, a l’obra estampada a la paret, apareix bastant més gran que el seu fill. Deu ser l’únic lloc on Lamine encara se’l vegi petit. Al volcànic Metropolitano va apuntar com un ésser mitològic i gegant, indetectable i indesxifrable per a aquest Atlètic de Simeone que es va deixar la vida per sobreviure en l’eliminatòria (4-4 en l’anada). Però que, després de ser incapaç de rematar a porta aquesta vegada, malgrat portar el partit a una bombolla física en la qual amb prou feines es podia respirar, es queda sense res aquest any.

El Barça de Hansi Flick jugarà la final de Copa contra el Reial Madrid el 26 d’abril a La Cartuja sevillana. Serà la segona final que disputin blaugranes i blancs després de la submissió patida pels d’Ancelotti a la Supercopa de l’Aràbia (2-5), amb la Lliga i la Champions també entre els objectius comuns. Un bon afartament de clàssics –el lliguer a Montjuïc està programat per al cap de setmana de l’11 de maig, i qui sap què oferirà Europa– del qual queda fora de l’equació l’Atlètic.

Simeone, amb el seu vestit de negre enterramorts a l’armari perquè a la Copa tocava embotir-se en el xandall gris, va buscar com va poder resoldre els enigmes que planteja un equip tan vertical com el Barça. És potser l’Atlètic l’equip que millor ha competit a aquest Barcelona totèmic. Però no en va tenir prou. Ni tan sols Sorloth, que va tornar a marcar, per descomptat, tot i que en fora de joc per a sospir d’Araujo.

Abans que el Barça es proposés resistir contra un Atlètic amb tres centrals i tres davanters a la recerca de tot, amb la fe com a únic recurs, el domini dels blaugranes en el primer temps va ser imponent.

L’Atlètic va mirar de canviar-ho a la seva manera i Raphinha va ser qui més va rebre. Azpilicueta es va quedar a un pam d’acabar sent expulsat per una planxa per darrere que l’àrbitre Munuera Montero va entendre com a groga. Va veure allà una cosa positiva De Paul, que un sospir després també va atacar el turmell de Raphinha.

Lamine, que semblava estar per sobre de tot i de tothom, va jugar la segona part limitat i amb la sang amarant-li la mitja. Però va insistir a continuar comandant un Barça que ell feia accelerar i frenar entre les seves fintes, regats en els quals el maluc i els peus indicaven direccions diferents, i passades que esquinçaven l’ànsia de rebel·lió aliena.

Notícies relacionades

Carles Vilarrubí, l’empresari català amant del cine i la gastronomia que va plorar pel Barça

Mor Carles Vilarrubí, empresari i exvicepresident del Barça, als 71 anys

Simeone només va poder aguantar Reinildo 45 minuts, perquè Lamine ja l’havia destrossat. Les seves rosques no van arribar a la xarxa, però les seves assistències van minar la debilitada moral de l’Atlètic. Poc després d’ensumar el gol, Lamine, perseguit per un Griezmann que s’apropa al crepuscle, i davant la pena d’un Giménez que no va tirar bé la línia, va deixar sol Ferran Torres. Aquest no desaprofita una sola de les seves oportunitats de joc. Poc va importar que Lewandowski es quedés a la banqueta fins a l’últim tram. El davanter valencià en va tenir prou amb un toc per batre Musso, que no es va empetitir res.

El partit no requeria ocasions, sinó criteri i pilota. La va reclamar De Jong, cada vegada més necessari; Pedri, que juga i recupera cantant cançons de bressol, capaç fins i tot de tancar el partit amb un cop de pilota en ple assetjament; i fins i tot Eric Garcia, jugador per a tot. Perquè l’èxit d’aquest Barça no té res a veure amb els egos, sinó amb una missió comuna que tots han fet seva. Per molt que Lamine no tingui igual. I surti dibuixat petit al saló.