Endevinació i Buenafuente

La primera part d’aquest partit en què el Barça va derrotar per 4-1 el seu rival més acarnissat, després dels rivals de la capital del Regne, va tenir dues fases. En una, la segona, els que vèiem la contesa com un pas de ball de l’equip local vam començar a sentir que el futur era tan fosc com l’ànima de la derrota.

Aquest cronista havia apostat que aquesta vegada el Girona se n’aniria amb una rastellera de gols, cinc en concret. 5-1, això vaig dir. I el cert és que l’equip va fer una primera part extraordinària.

Semblava tan clar que aquesta geometria perfecta que van ser els primers 45 minuts tindria en la segona part una recompensa formidable, que vaig abaixar el so del transistor com si anés a escoltar una simfonia. Lamine ens va treure de dubtes i va possibilitar un gol que semblava tret de l’aire que no cessa en l’impressionant dibuix de les seves capacitats.

Aquesta era, em va semblar, una explicació de la temporada: calma i qualitat. Havia de ser una aposta avalada pel sentit de la geometria, un atreviment estètic amb què el Barça guanyaria fàcilment. I no, el Girona és molt Girona, així que va aconseguir l’empat. El meu cor va fer un ball trist. Però una excel·lent cabriola del millor davanter de la història recent va acabar amb aquella manera de patir que el Barça ja té assajat d’antic.

Notícies relacionades

Lamine imposa entre el tumult

Un partit de 42 minuts

Quan l’empat semblava un lleó al coll havia vingut al meu auxili l’ànim d’un amic molt estimat, i molt escoltat, Andreu Buenafuente, a qui havia vist assegut en una de les localitats de l’estadi, parlant i mirant, que és la seva manera de ser: parlar i mirar. Ell em va escriure, en un missatge: "3-1. Ja ho veuràs". I em vaig quedar a veure’l.

L’empat em va deixar els ulls com glaçons, fins que el més estètic i el més oportú, és a dir, Lewandowski, va marcar. Ufff, els meus nervis. No van arribar al cinc, però van ser millors, i quan no van ser millors, o no tan bons, van ser eficaços, conscients que perdre ara un partit era com regalar a l'enemic la lliçó de geometria que, en aquest temps, el Barça s'imposa aprovar cada cop que serveix des del mig del camp.