Un penal al cel

Els he de reconèixer que el món del futbol de seleccions, exceptuant la fase final tant de l’Europeu com del Mundial, m’interessa ben poc, i només em produeix neguit per les possibles lesions que puguin patir els jugadors del meu Barça en moments tan transcendents com els que estem vivint. Aquesta veritat està fonamentada en les meves afeccions personals, socials i polítiques i, per què no dir-ho, també en les meves manies, les meves fòbies i les meves fílies. Però m’agrada el futbol, i molt, i si un dia com el de diumenge convida a poques fires, amb pluges que no cessen, una temperatura exterior inhòspita, el llibre del moment que no t’acaba d’enganxar, i per televisió només t’ofereixen soporífers telefilms alemanys amb actors sobreactuats, telefilms, per cert, que només programen en cap de setmana, soc capaç de sintonitzar l’inefable Rivero i mirar de reüll, sense entusiasme, si Lamine Yamal treu del barret de copa alguna genialitat que faci menys depriment el diumenge.

Notícies relacionades

Flick se surt amb la seva: de l’avís dels egos al triomf d’«un equip»

El Barcelona enlluerna el València en una capsa de sabates

I allí estava ell, en un partit entretingut pels gols (que no per un joc insuls i banal) a la seva darreria, signant una bogeria tant exuberant i plàstica com aïllada (ja que el seu partit va ser anodí) i arrencant elogis als que narraven el moment. I després d’aquell tercer gol d’Espanya, tercer empat holandès i cap als penals, que això sí que li agrada a un quan li és igual el resultat.

¿I qui va fallar per part dels espanyols? Poesia: el millor, Lamine Yamal, i vaig pensar que era una sort. Amb 17 anys i el món sencer rendit atorgant-te trofeus, reconeixements, elogis i lloances, aquest error, aquesta cagada en el moment clau i després d’haver signat fa tan sols uns minuts una meravella davant els ulls del món, és una cura impagable de realitat, de veritat i de vida. Una errata que significa i significarà una bufetada d’humilitat que t’obrirà els ulls i et permetrà aprendre que, al cel, s’arriba de vegades abans pel camí de l’error que el de l’encert, de la crítica que de la lloa desbocada. I ara... Vola, xaval. ¡Vola.