Himne a l’alegria

Tot ha sigut molt estrany aquests dies, i el Barça no en seria, semblava, l’excepció en la successió de desgràcies que van afavorir l’equip que passava als quarts. Així que va començar a fer notar qualitat i després, cansat de tenir-la, es va fer mediocre com un surfista cansat. Quan l’Atlètic va començar a marcar jo me’n vaig anar a l’escriptori a explicar que el Barça s’havia posat a jugar amb la meitat del seu cel apagat, fins al punt que vaig fer el que a un cronista no se li permet: regalar pessimisme al titular (havia escrit La meitat del Barça), quan va sonar un xiulet que semblava més que un crit i vaig aconseguir parar el meu pessimisme i em vaig posar a desitjar-li sort, per exemple, a Pedri, que s’havia refet i havia aconseguit abraçar, a la fi, un encert letal de Lewandowski.

Notícies relacionades

El Barça se cita amb el Racing en el duel de vuitens de final de la Copa

Simon Yates, guanyador del Giro 2025, es retira per sorpresa

El resultat es va anar fent com si el mar tragués l’equip, amb els seus vaivens d’onades i de trons, davant un conjunt perplex, el de Simeone, que semblava haver deixat que el que quedés d’ara endavant es digués en suec o en italià o en francès. Però ni el seu davanter més eficaç, ni el fill de Simeone ni el gran davanter francès que va ser nostre la van encertar com aquell Lewandowski que ara sembla un juvenil rient, com el més gran dels brasilers, Raphinha, com el senar Lamine Yamal, que va marcar un gol per als almanacs (i que per això l’heroi polonès li va fer una abraçada de les d’abans) i, perquè la vida repartís una altra cara d’alegria, els dos gols de Ferran van semblar no un final de festa sinó una advertència, com dient aquí soc, ja no m’oblidin.

La meitat del Barça va ser, al final, un Barça sencer. Un equip que, a la fi, va ser també l’himne a l’alegria.