Córrer per superar el maltractament

"La meva història té un final feliç", reivindica Stella Beazzutti, argentina establerta a Tarragona, poques hores abans de córrer la Marató de Barcelona. Va arribar a Catalunya l’abril del 2006 amb un fill de tres anys: Daniel. Havien de viatjar amb el pare, però l’empresa que l’havia contractat va retardar el seu vol. No tenien diners per pagar la penalització per canviar de data ni altres vols, així que mare i fill van agafar primer un bus a Buenos Aires i després un avió a Barcelona. Era la primera vegada que volava, amb 30 anys. I la segona vegada que sortia de Rosario: va néixer i va créixer en una família molt humil.

Stella i Daniel van arribar a Barcelona sense visat ni carta d’invitació. Només 40 euros. "Vam venir com a il·legals". La policia els va retenir a l’aeroport. "Ens van portar a una sala i es van quedar els nostres passaports. Ens anaven a deportar", diu. Van ser dues hores, potser tres, en aquesta dependència de l’aeroport. Amb el seu fill en braços, en silenci. "Al final va venir un home que ens va demanar que l’acompanyéssim. Va segellar els nostres passaports i ens va fer passar. Mai vaig saber el perquè. Va ser un miracle".

Una vegada a Catalunya, instal·lada a la província de Tarragona, va patir el desarrelament. Va ser supervivent de violència masclista. "Era una situació molt complicada", admet amb la veu esquerdada.

Un dia van anar a llogar un pis i va veure una cinta de córrer. Quan la va veure no sabia ni què era: "La vaig provar i em va agradar el què sentia i vaig pensar com seria córrer fora". Un dia va veure un anunci de la Milla de Tarragona a internet i es va apuntar. Era el 2011. Va córrer amb unes sabatilles de vuit euros i una samarreta de tirants del Zara. Li va encantar allò del dorsal: tenir una cosa que portés el seu nom. Ser i sentir-se algú.

"El temor et paralitza"

Li va preguntar a l’speaker fins on era la carrera i va córrer i va córrer i va guanyar. Algú li va donar una targeta perquè comencés a entrenar amb el seu grup. El seu maltractador li va dir que no: "I així va ser. Jo no vaig dir res. No vaig fer res". La realitat va continuar empitjorant. "El temor et guanya i et paralitza. La persona que pateix maltractament s’aïlla. Perquè no confies en ningú i no vols que els altres se n’assabentin". "Un dia una amiga em va dir que havíem de parlar. Jo em vaig posar a plorar i no vaig dir res. Sempre mires de justificar l’altre, de justificar-ho tot".

Notícies relacionades

Flick nega la seva «tristesa» després del Barça-Alabès: «Soc feliç i estic fort»

Lamine Yamal no tem la fama: «M’agrada ser una estrella, mai he sentit la pressió»

Va començar a sortir a córrer. Quan queia la nit i sentia que no podia respirar perquè l’ansietat ofegava, es calçava i sortia corrents. Eran les 3 del matí, les 4, les 5. "Corrent em sentia lliure. Sentia que era jo. Era el que m’alliberava. Córrer em feia oblidar totes aquestes situacions i em donava forces. Córrer em va salvar".

Ja havia començat a entrenar quatre vegades per setmana i als 45 anys es va federar. Parla amb agraïment de la gent que ha conegut corrent: "Com no el podem veure, Déu es vesteix de persones". El 2021 va ser bronze i el 2022 va ser plata del Campionat de Catalunya de marató, a Empúries. I el 2024 va tornar a ser bronze i es va proclamar campiona de Catalunya de la categoria de 45 a 49 anys, amb un temps de tres hores i nou minuts en la Marató de Barcelona. Compatibilitza dos treballs, com a tècnica educativa en un pis tutelat amb persones amb diversitat funcional i intel·lectual i en un menjador per a persones de la tercera edat.