19 crits de gol per al gol del 19

Durant anys vaig sentir els murmuris amb els quals Miguel Ángel Valdivieso o José Félix Pons remarcaven els difícils gols del Barça a l’estranger; vaig sentir de noi, fins i tot, i no me n’oblido, el gol que quan el futbol tan sols es radiava va destrossar l’equip blaugrana davant els mateixos colors que ahir a la nit van amenaçar de desviar la il·lusió de guanyar que ara acompanya el Barça.

Aquell desastre de Berna era llavors l’abraçada trista a una oportunitat perduda. I ahir, contra el Benfica que llavors ens va posar de cara a la paret de la mala sort, el Barça de Pedri (i de Lamine, i de Frenkie de Jong, i de Raphinha, i de tants d’altres) va demostrar que el seu joc es concentra en aquesta metàfora que va fer cridar tantes vegades, "¡¡¡golàs, golàs, golàs!" a l’hereu d’aquells mestres murmuradors de la ràdio que llavors trigaven tardes i tardes fins a dir gol com si el crit fos una cendra.

Ara el FC Barcelona de Flick el del Miracle pot permetre’s el crit com a part essencial, i de qualitat, de la seva alegria. Va ser un partit fet per a la solemnitat i la reivindicació, un partit de futbol rere una cortina solemne en record d’un home, el doctor Carles Miñarro, la mort del qual va omplir de dolor els que van ser els seus companys del vestidor i el camp.

Notícies relacionades

Flick se surt amb la seva: de l’avís dels egos al triomf d’«un equip»

El Barcelona enlluerna el València en una capsa de sabates

El Barça ha viscut moltes nits de dolor i de foc, de frustració i de trencament. Però ara viu entrenant-se per guanyar, no per resignar-se o perdre. Per això el gol, aquest cacau que semblava una bengala en honor de qui ja no hi és per estimar-los i cuidar-los, va ser rebut amb el coll ple de passió d’una afició que Lluís Flaquer va interpretar com un músic del futbol.

Dinou cops aquell crit, com el dorsal del més jove de tots, el que espera que el futur el porti a exhibir, potser, la Copa d’Europa.