El recurs del mètode

Un partit surrealista i genial. El resultat és espectacular, com el joc, i com la sorpresa. Anem per parts. Pedri és Descartes jugant al futbol. Un gest seu, quan la primera part va deixar de ser de l’Atlètic, va fer que els seus companys de joc sabessin que només ell tenia autoritat per manar en un partit perillós.

Després l’equip va saber què fer, i ho va saber també l’Atlètic de Madrid. Aquest es va entregar, va fer miques els seus regals dels primers dos o tres minuts i es va dedicar a mirar per on vindrien els enginys del paisà canari. El final va ser més que futbol: art d’última hora, explicació que ni un ni l’altre es donaran per vençuts mentre els duri l’aire que ahir a la nit van compartir.

Pedri és ja una ombra pròxima al millor centrecampista de les últimes dècades; com Iniesta, el de Tegueste sap sense mirar quina difusió tenen les pilotes que estan en joc, tot i que aquestes no s’hagin fet encara forma dins del camp.

El principi del partit va ser una lamentable representació teatral del Barça d’altres temps. Jo vaig sentir la por al coll que hi va haver fa un any i uns mesos, fins que es va produir aquell senyal de Pedri que va canviar el gust pel joc.

Notícies relacionades

L’oposició busca enderrocar Laporta mitjançant una complexa unió

A falta de joc, Flick intenta resetejar el Barça

Després van venir altres moments de vibració impressionant, l’Atlètic se’n va anar anant del partit, però aquest equip és molt potent, molt atrevit, té l’esperança a flor de pell i només es rendeix quan s’acaben els partits. Va tenir l’oportunitat, abans i després, de resoldre al seu favor el futur d’aquest campionat breu. I al final va aconseguir un empat que fa que el futur sigui un complicat galimaties per al gran Barça de la nit.

La gestió que Pedri i els atlètics van deixar en el camp de joc d’ahir deixa un compte bastant important. Però ara ni un ni l’altre poden permetre’s el dubtós luxe de rendir-se. Sento que va ser un partit major, una explicació que l’entusiasme, que juga en els dos bàndols, és un senyal de vitalitat del futbol. Una explicació que l’espectacle sempre estarà en l’ànima dels que es prenguin seriosament un joc tan important. El Barça va tenir el seu Descartes. L’Atlètic de Madrid és un tigre vestit de futbol.