Una Superbowl per als annals

En la 59a edició de la Superbowl que es disputa aquesta matinada pot ser que es vegin coses inèdites. Mai un president dels EUA ha assistit a la final de la NFL, i allà a Nova Orleans hi haurà Donald Trump amb tot el seu terrabastall. Mai s’ha vist un desplegament de seguretat tan colossal en un esdeveniment esportiu (per la presència presidencial i per l’atemptat recent a Bourbon Street). I el més important: mai un equip ha conquerit tres vegades consecutives el títol, i a això aspiren els Kansas City Chiefs, guanyadors de tres de les últimes cinc lligues. Miraran d’impedir aquesta gesta històrica els Philadelphia Eagles (00.30 hores, Movistar+).

És curiós que Trump sigui el primer president de la història a disfrutar en viu d’una Superbowl. En el seu primer mandat va tenir un dur enfrontament amb la NFL per la negativa d’alguns jugadors negres a respectar l’himne nord-americà. I ara la direcció de la lliga de futbol americà ha decidit portar-li la contrària en les seves directrius contra les polítiques d’integració racial.

Potser hi influeix la presència de Patrick Mahomes, el quarterback dels Chiefs, l’actual rostre de l’esport de la pilota ovalada amb casc. Creient confés, mai s’ha mullat políticament, però se sap que la seva dona recolza el republicà i que la seva mare ha assistit a partits del seu fill amb la gorra vermella del Make American Great Again. I a Trump li agraden els guanyadors i els que l’adoren.

Dinastia triomfal

Pot ser –element irònic– que el president acabi recolzant el mateix equip que Taylor Swift, la nòvia de Travis Kelce, l’altra estrella dels Chiefs, present ja a Nova Orleans. De sobres és conegut el menyspreu mutu entre la cantant i el polític.

A Trump també li agraden els números grans i hi ha càlculs que aquest any es poden superar els 123,4 milions de teleespectadors de la campanya passada, tot un rècord històric, i que els anuncis televisats de 30 segons arribin als 8 milions de dòlars. En temps de polarització, res uneix tant la societat nord-americana com l’interès per aquest partit, de pronòstic igualat i amb el suspens pel three-peat, és a dir, el possible trio de títols seguits de Kansas City.

Els Chiefs han gestat una dinastia guanyadora orquestrada per Andy Reid, un entrenador bigotut i reverenciat, i conduïda per Mahomes, el mariscal que sap llançar i córrer com pocs. L’equip de l’estat de Missouri (i no de Kansas, malgrat el que pugui semblar) ha acumulat tants devots com també haters, com els passa als que semblen imbatibles en qualsevol esport, i la cançoneta d’aquesta temporada ha sigut l’ajuda arbitral rebuda en moments crucials. Ni en la NFL se salven de les teories conspiranoiques sobre els encarregats d’impartir justícia.

Atents a Saquon Barkley

Aquesta Superbowl és una repetició de la disputada fa dos anys. Van guanyar els de Kansas City, és clar. I a Filadèlfia només es parla de consumar una venjança. Dels Eagles es diu que tenen la millor plantilla, però els Chiefs compten amb allò tan eteri, tan inagafadís, dels campions, que és la capacitat de competir i guanyar fins i tot jugant malament. I això ha passat moltes vegades en aquest curs.

Notícies relacionades

Mor el periodista esportiu Javier Mardones als 41 anys

El fitxatge del migcampista provoca la primera topada en el Reial Madrid entre Xabi i Florentino

Les cartes dels Eagles per obtenir el segon campionat de la seva història es diuen Jalen Hurts, un quarterback elegit en segona ronda del draft del 2020 que ha excedit les expectatives, i, sobretot, un running back que és un búfal que travessa línies defensives com si en lloc d’homes forts com el ciment tingués al davant homes de plastilina. És Saquon Barkley.

Ningú corre com ell. Com si tingués un sisè sentit, troba gairebé sempre la manera de maniobrar entre espais tancats i escapar-se a la carrera. La seva explosivitat és fenomenal. No li han donat l’MVP de la temporada (ha recaigut en Josh Allen, quarterback dels Bills), però per a molts hauria sigut just mereixedor del guardó. Aquesta nit pot reivindicar-se. És el partit de la seva vida. No només per a ell. És un partit que pot entrar en els annals de l’esport nord-americà. I ni Trump ni Swift se’l volen perdre.