Benvingut, Mr. Silver

L’NBA vol liderar l’expansió global del bàsquet. Té el talent, els diners i les connexions necessàries per poder fer-ho. Probablement estem davant el primer gran intent d’una competició privada d’apropiar-se en certa manera de tota una disciplina esportiva, com han pogut fer els seus companys de la NFL, la MLB i la NHL en els seus respectius àmbits.

¿La diferència? El bàsquet sí que és un esport global, tot i que no amb una capil·laritat homogènia al nivell del futbol, i per tant ja disposa d’ecosistemes locals rellevants. Dit d’una altra manera, ja hi ha tota una indústria econòmica operativa que pot percebre qui l’NBA és una arma de doble tall: promotor del bàsquet, sí, però també una amenaça al seu model de negoci.

Ara bé, ¿realment l’arribada de la lliga nord-americana a Europa pot reimpulsar aquest esport i transformar-lo en una màquina capaç de facturar 3.000 milions de dòlars a l’any? La possibilitat existeix, però el comissionat Adam Silver cometria un error si en el seu business case no inclou qüestions que probablement seran el seu gran obstacle respecte a la seva realitat als Estats Units.

Comencem per la cultura corporativa. En l’NBA, els propietaris de les franquícies tenen clar que la competició està per sobre dels individuals, que els sostres de despesa són necessaris perquè això sigui un negoci sostenible i que compartir informació i bones pràctiques no està renyit amb la competència.

El paper de la FIBA

I em pregunto: ¿els amos del bàsquet europeu serien capaços de deixar enrere totes les guerres internes que fa dos anys van acabar dinamitant la unió? ¿Realment hi ha inversió i interès polític per garantir que hi hagi fonaments sobre els quals consolidar el binomi bàsquet-cultura i que pugui pujar la seva popularitat?

Notícies relacionades

Flick se surt amb la seva: de l’avís dels egos al triomf d’«un equip»

El Barcelona enlluerna el València en una capsa de sabates

Un altre tema interessant és saber com la FIBA articularia el fet d’acceptar, en cert grau, una competició tancada a les principals marques d’Europa després de dècades d’anar frontalment contra l’Eurolliga, que, per nivell dels equips, format competitiu i cultura de gestió, és el més semblant que existeix a una lliga nord-americana a aquest costat de l’Atlàntic. I aquí hi ha el gran tema: com l’NBA i la FIBA intentaran seduir les lligues nacionals i la resta de clubs sobre les bondats del seu pla.

Perquè, ja pot pujar l’interès pel bàsquet i que el seu posicionament sigui més mainstream, però la realitat continuarà sent la mateixa. El mercat europeu de consum no creix, sinó que envelleix, i els pressupostos de màrqueting hauran de continuar decidint si futbol o la resta. I aquesta lluita són paraules majors, fins i tot per a l’NBA.