Despropòsit i fragilitat blaugrana

La història recent del Barça, des que Joan Laporta va accedir a la segona etapa com a president, ha sigut un continu carrusel de vicissituds esportives, econòmiques i socials, una muntanya russa de gestions i solucions al límit per fer front al descontrol financer, un caminar sobre la corda fluixa de l’abisme institucional. Després de l’herència nefasta de Bartomeu, l’arribada de Laporta prometia una regeneració que no només no s’ha concretat, sinó que s’ha evaporat del tot fins a arribar a l’esperpent que hem viscut els últims dies del 2024 i els primers del 2025. Més enllà de la definitiva solució del cas de Dani Olmo i Pau Víctor, i sigui quin sigui el resultat final, la veritat és que hem assistit a un espectacle que, com a mínim, pot qualificar-se de decebedor. A hores d’ara no és cap exageració pensar en un despropòsit que deixa malferida la credibilitat del club i el sumeix, encara més, en un fiasco que ja ha generat reaccions de la poc cohesionada oposició en forma de peticions de dimissió de Laporta (des de la plataforma Som un clam) o de notòria indignació (en el cas de Víctor Font).

Queden en la memòria les denominades palanques, que van servir com a pedaços per a situacions similars a l’actual, o els avals, en el seu moment, de la directiva. També figuren en el deure dels actuals dirigents la incomprensible gestió amb Barça Vision i els drets d’imatge, i el retorn pendent al Camp Nou, sense una data concreta i amb un elevadíssim crèdit per pagar. El que està passant aquests dies, però, supera qualsevol episodi anterior i voreja l’esperpent. Després d’haver fitxat fa uns mesos el jugador estrella de la temporada, per 55 milions d’euros, amb els problemes que ja hi va haver llavors per satisfer els requisits del fair play de la Lliga, ara els socis i aficionats han viscut pendents de l’arribada d’una transferència provinent dels fons àrabs en l’adquisició dels famosos seients VIP del futur estadi.

Els diners i la documentació per poder accedir al desitjat barem de l’1:1 i, en conseqüència, a la normalització de la situació de Olmo i Víctor, han arribat tard i podríem afegir que malament, per tal com la fitxa dels jugadors ja no existeix com a tal des de l’1 de gener, amb la qual cosa, segons el criteri de les normes de la Federació, ja no podrien tornar a ser inscrits. L’esvalot és descomunal i promet més episodis, probablement, i de nou, als jutjats, amb arguments jurídics del club que, com a mínim, són qüestionables. És cert que la Federació Espanyola viu una situació precària i també increïble – amb la possible inhabilitació del seu president al febrer i amb l’aparició en la junta del capitost de la Lliga, Javier Tebas–, però aquí no s’hi val el victimisme. Les regles del joc estan marcades i el club ja sabia a què atenir-se des del fitxatge d’Olmo. Les presses i la sensació de precarietat, de feblesa i d’improvisació que ha transmès el Barça són un torpede a la línia de flotació de Laporta. Sense comptar amb el problema de fons, en què el cas Olmo és només la punta de l’iceberg, la mateixa viabilitat de l’entitat blaugrana i del seu model social, està tan hipotecada com els seus actius, els presents i els futurs.

Temes:

Joan Laporta La Reforma del Camp Nou Famosos

Inicia sessió 0 Comentaris