El futbol sense igual de Pedri

Simeone, de negre enterramorts, va vèncer per fi en terra prohibida. I l’Atlètic va complir amb aquesta particular mística que l’acompanya aquest curs, amb exercicis de supervivència extrems que escapen de tota lògica més enllà del que pugui parar Oblak. Els grans equips també són els que espremen, no tant les seves virtuts, sinó les debilitats alienes. Però seria un error que quedés clavada a les nostres meninges aquesta última escena del partit, quan Pedri, desencaixat, esgotat, frustrat per no arribar on ho havien d’haver fet d’altres, va veure com el gegant Sorloth condemnava el Barça.

Notícies relacionades

El FC Barcelona prepara ja el retorn a l’estadi de Montjuïc

Després de dos anys i mig d’investigació, Sandro Rosell i Bartomeu declaren davant la jutge pel cas Negreira

El Barça que va perdre contra l’Atlètic a Montjuïc i que va començar a perdre corda a la Lliga va ser un equip digne de tot elogi. Dimoni, quin contrasentit, ¿no? Va pagar car els errors –el cop de taló d’esquena de Casadó al balcó de l’àrea que va permetre l’empat de Del Paul va ser contraproduent–, però va desplegar un joc vibrant, divertit, solidari, orgullós i, sobretot, amb sentit. Una cosa que no hauria sigut possible sense el monumental desplegament de Pedri, que, en ple nirvana, va ser capaç de convertir una ruleta incompleta de Gavi en una assistència incomparable que ell mateix va coronar en gol.

Van quedar enrere les lesions, les pors, les sospites per la seva precocitat o el temor que pogués quedar-se a mitges. Tot ha ajudat a configurar la seva personalitat. I un futbol que ara no té parió. Pedri té a la cara marcades les traces del turment. És bon senyal. No només perquè tingui el pòsit del d’algú de trenta anys tot i que acabi de fer-ne 22, sinó perquè el seu joc ha adquirit la maduresa de qui ha sabut perdre abans de guanyar.