De Samitier a Messi, el desacord sense fi

I Messi no ve. Leo no ve a la gala d’avui al Liceu (19.30 h) que celebra el 125è aniversari del Barça, un club on les estrelles no tenen una cohabitació fàcil. Les seves sortides encara són encara més dramàtiques. No és una cosa que passa ara quan té més d’un segle de vida sinó que s’ha prolongat, com si un invisible fil l’unís, durant generacions i generacions. Va dels seus inicis (Josep Samitier) fins a aquest provisional final sintetitzat en la figura del geni argentí, l’home més important de la història de l’entitat juntament amb Johan Cruyff, que també va sortir malament com a entrenador.

Ell i Messi, les dues figures amb més influència ideològica i esportiva –no s’entén el Barça sense ells– simbolitzen també aquesta història de desamor amb un club autodestructiu que es carrega els seus mites. Però no són els únics.

En el desacord amb Messi, que ha participat en els actes previs a la gala però evita per ara la foto amb Joan Laporta, el president que va firmar el seu comiat del Camp Nou, queden sintetitzats tots els històrics problemes que han perseguit els grans ídols des que Hans Gamper va fundar el club. Fa ja tres anys i mig que Leo va marxar en ple agost quan va venir d’Eivissa disposat a firmar la seva renovació i es va trobar amb la porta oberta per anar-se’n camí de París.

Nou fredes línies

Acabaven així uns mesos tempestuosos on l’astre es va enfrontar a un president (Josep Maria Bartomeu) per abandonar el club enviant-li fins i tot un burofax (agost del 2020) comunicant-li la seva irrevocable decisió de sortir del Camp Nou. El van retenir en contra de la seva voluntat.

I quan va voler quedar-se, un any després (agost del 2021), "Leo Messi no seguirà lligat al Barcelona, malgrat haver arribat a un acord i amb la intenció de firmar un nou contracte, no es podrà formalitzar a causa d’obstacles econòmics i estructurals (normativa de LaLiga espanyola)" segons va informar l’entitat en un fred comunicat de tot just nou línies emès a les 19.33 h d’aquell dijous en què es van enterrar 20 anys d’amor i compromís mutu. Messi va marxar. I encara no ha tornat al Barça. El seu cor, sí. Els seus gestos, també. Però ni es va acomiadar del Camp Nou. Vol tornar a la ciutat, a la qual no ha deixat d’enyorar, especialment en els seus complexos mesos inicials en la desconeguda París, on mai es va sentir com a la seva casa de Castelldefels.

A Miami està de meravella, amb Luis Suárez, Sergio Busquets i Jordi Alba, però res és comparable amb Barcelona. No deixa d’emocionar-se cada vegada que li parlen del Barça, però manté les distàncies amb Laporta, els intents de reconciliació del qual no han fructificat. La ferida no està tancada. Falta saber, no obstant, si algun dia es tancarà de veritat entre tots dos. Messi va marxar a París. I no va fer com Pepe Samitier, un dels primers grans ídols de la història blaugrana, el mite de la dècada dels 20 del segle passat que va fer petit el camp del carrer Indústria, cosa que va obligar a construir les Corts, que va marxar enutjat al Madrid.

I Sami va vestir de blanc

Va rebre la baixa del Barça 24 hores abans d’un duel amb el Madrid. El club estava en una greu crisi econòmica i se’n desprenia. Era el gener de 1933. El març d’aquell mateix any, Samitier era clau en la victòria blanca sobre el Barça de Jack Greenwell (2-1). Dos gols va anotar (m. 35 i m. 68) per obrir el camí de la Lliga al conjunt madridista. Després de més d’una dècada com a símbol del Barça –era l’Home Llagosta, qualificat així pels seus increïbles salts– que començava a caminar va acabar dos anys amb la samarra blanca. Va ser després secretari tècnic en el club blaugrana, seu va ser el fitxatge de Kubala que va donar origen al Barça de les Cinc Copes. I també va exercir aquest mateix rol al Madrid.

Kubala, a l’Espanyol

Leo se’n va anar a París. No va fer tampoc com Kubala, el geni que va convertir les Corts en un diminut i insuficient estadi, cosa que va obligar a aixecar el Camp Nou gegant en la dècada dels 50. Ell va triar una manera més pròxima de tornar la ingratitud que sentia del Barça, el club que el va rescatar de l’Europa de l’Est. Va escollir anar-se’n a l’Espanyol i vestir la samarreta blanc-i-blava just quan s’havia ofert al club blaugrana per ser entrenador-jugador en una època convulsa a inicis dels 60.

Però Enric Llaudet, el president d’aquella època, s’hi va negar i això va provocar una inesperada i traumàtica marxa a Sarrià (setembre de 1963) on, amb 34 anys, arribava un jugador castigat per les lesions, havent superat una malaltia de tuberculosi que gairebé li arrenca la pilota dels peus i el desgast als ossos, producte de més d’una dècada aixecant el culer dels seus seients.

Maradona, també

Notícies relacionades

El Madrid golejaun Girona estèrili s’acosta al Barça

Isabel Calvo: "Ja hem deixatenrere allò de l’esport de delinqüents i macarres"

Samitier, Kubala, Luis Suárez, l’únic Pilota d’Or espanyol de la història del Barça que se’n va anar a l’Inter (1961) després de perdre la final de la Copa d’Europa a Berna, la dels pals quadrats, deixant, això sí, 25 milions de pessetes –una fortuna llavors– per pagar una de les tribunes del nou Camp Nou.

Després, Maradona (1984), amb els seus 700 dies i 700 nits a Barcelona, després Schuster, i aquell avió privat contractat per fugir de Sevilla amb l’Steaua de Bucarest encara besant sorprès la Copa d’Europa (1986). Fins a Cruyff, l’entrenador que va canviar el club per sempre, sent acomiadat per Núñez (maig 1996) després de crear, com va recordar Guardiola, "la Capella Sixtina" amb el Dream Team. I Messi no es va escapar d’aquest desacord sense fi.