París mostra tota la seva llum en els Jocs
La capital francesa, malgrat els seus problemes governamentals, supera amb escreix les sospites prèvies i tanca uns Jocs brillants i amb una capacitat organitzativa imponent. Cedeix el testimoni a Los Angeles.

Amb un Govern en funcions després que els votants apaivaguessin l’extrema dreta en les eleccions legislatives; un president de la República, Emmanuel Macron, amb el do de la ubiqüitat i uns ínfims índexs de popularitat; i una alcaldessa, Anne Hidalgo, que va haver de banyar-se en la toxicitat del Sena per demostrar que en sortiria sana i estàlvia, era fàcil sospitar que els Jocs de París capitularien. No va ser així.
Es va poder evidenciar que França és orgullosa, tot i que això li faci cometre errors. Es va gastar 1.400 milions d’euros per netejar el Sena per després ni lluir-lo en la inauguració, però també per despullar la seva insalubritat tant en les proves d’aigües obertes com en el triatló. Va ser potser l’única tatxa d’una organització excel·lent.
Notícies relacionadesPotser als periodistes no els quadrarà que desapareguessin les ampolles d’aigua de plàstic i que haguessin d’omplir en fonts la cantimplora oferta el primer dia. Però és que en aquests Jocs l’aposta per la sostenibilitat va ser, almenys, real. Tampoc semblava ser còmoda la inexistència d’un anell olímpic, amb bona part de les 35 seus repartides de punta a punta (capítol a part mereix que el surf es portés a Tahití, on es va fer una foto icònica: la del fotògraf de l’agència AFP Jerome Brouillet al brasiler Gabriel Medina). Però, més enllà d’això, en uns Jocs en què es va batre el rècord d’entrades (més de 9,4 milions davant els 8,7 milions d’Atlanta 96), i on van acudir més de 10 milions de visitants, els transports van funcionar com un rellotge. I les seus, algunes en escenaris icònics com la torre Eiffel o el Grand Palais, van servir per lluir tanta monumentalitat. Les forces de seguretat arribades des de tot França també van complir.
Han sigut els Jocs de Simone Biles i Léon Marchand, de Ledecky i Duplantis. Els de les 18 medalles per a una Espanya que no agafa empenta (una més que a Rio i Tòquio, quatre menys que a Barcelona 92). Però sobretot dels 45.000 voluntaris que van fer brillar París. No podia ser de cap altra manera.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Enquesta eleccions generals Espanya: Sumar i Junts perdrien la meitat dels seus escons després de dos anys de suport a Sánchez
- Drets laborals Renúncies per venjança: la tendència que més temen les empreses
- Als 50 anys Mor Esperanza García, exdiputada del PP i delegada de la Junta d'Andalusia a Catalunya
- Tens nafres a la boca que no desapareixen? Podrien ser el primer símptoma del càncer oral, que no para d’augmentar
- Una cinquena alumna acusa el professor del Conservatori del Liceu de tocaments
- El Barça segella l’acord amb Nico Williams i pagarà els 58 milions de la seva clàusula de rescissió
- Educació a Catalunya Els campus d'estiu universitaris per a estudiants d'ESO es multipliquen a Catalunya
- Ramaders Catalunya extrema els controls després de detectar tres focus de tuberculosi bovina
- Bombers de la Generalitat Indignació interna a Bombers per la incorporació d’efectius en pràctiques per a Sant Joan
- Cas Koldo L’Anaís, la «model» que va intentar amagar un disc dur d’Ábalos a la Guàrdia Civil: «Som amics. Amistat pura i dura»