El llegat de Craviotto

No ho diu així, és clar, però la seva trajectòria avala el discurs i fins i tot ho fan els seus gestos, com el que va tenir després de la seva sisena medalla, més que ningú ja en la història de l’olimpisme espanyol. Va xocar la mà de tots els periodistes que esperaven per parlar amb ell, els conegués o no li sonés de res la seva cara, i va dir que estava "en la glòria" per guanyar un bronze en el K4 500, ell que ja té dos ors, dues plates i un bronze, que en veritat ja no necessitava res més.

Notícies relacionades

Innocents mentre...

Els Mossos i l’Espanyol acorden la seguretat del derbi

Craviotto, el dia en què va desfer l’empat amb David Cal com a màxim medallista olímpic espanyol, va fer sense pretendre-ho un manifest contra dos dels mals esportius més grans d’Espanya. Un, en contra de la medallitis: "En el meu esport es poden guanyar unes quantes medalles en uns Jocs, però en taekwondo o halterofília només una. ¿Qui és millor esportista?", va preguntar a l’aire amb encert. L’altre, més soterrat, davant la falta de cultura poliesportiva d’Espanya, en comparació amb altres països com la mateixa França, on un judoka com Teddy Riner pot ser el rei. No ens enganyem: va fer falta que Craviotto guanyés Masterchef perquè la gent corrent el reconegués pel carrer. I ell, ja tota una llegenda veterana, sap que quan s’apaguin els focus olímpics tots tornarem a la nostra rutina de futbolistes, tennistes o pilots.

Per això, entre altres coses, l’únic que demana al demà és poder dedicar temps a les seves filles. I que el seu llegat tingui a veure amb el seu sacrifici pel piragüisme, perquè en veritat és l’únic que depèn d’un mateix i, potser, el que més hauríem de valorar.