Havien de ser elles

Icòniques. Exemplars. Referents, històriques i... ¡úniques! Pòquer de títols aquesta temporada per a un equip que no es cansa d’escriure el seu nom en la història.

Com bé diu el refrany: "La tercera és la bona". I tant si ho ha sigut. Tres títols en les quatre últimes edicions de la Lliga de Campiones i aquest dissabte, per fi, guanyant al totpoderós Olympique de Lió, acabant una vegada per totes amb la ratxa negativa davant la bèstia negra d’aquest equip.

Havien de ser elles, havien de ser Mariona, Irene, Hansen, Patri i, sobretot, havien de ser Aitana i Alexia. Una parella d’asos perfecta per aconseguir un pòquer històric. Dos gols amb ànima, amb ràbia, amb el record de Budapest i Torí, dos gols que porten escrit a foc tot el que els ha costat arribar fins aquí. Dos gols en un San Mamés descontrolat, embogit i fins a la bandera d’aficionats culers.

Il·lusió

Encara recordo el meu debut en la Champions. Era la primera vegada en la història que el Barça disputava aquesta competició i ho fèiem davant un Arsenal que venia de guanyar grans títols i en què l’Olympique de Lió buscava aixecar la seva tercera Copa d’Europa. Molt temps ha passat des d’aquell grup de jugadores que portàvem la motxilla carregada d’il·lusió. I amb ganes de menjar-nos el món. Han passat 12 anys plens d’evolució, de millores, de victòries i de derrotes. Però el més important: han passat 12 anys de creure, de millorar, de voler més i més fins i tot d’arribar a dalt de tot i ser capaces, per fi, de destronar un rival al qual sempre havíem mirat des de baix. Sento orgull per formar part de la història, i sento orgull màxim per aquestes jugadores, que han aconseguit el que tantes vegades d’altres hem somiat.

Notícies relacionades

De golejada en golejada cap als quarts

Una Espanya èpica es torna a exhibir

Ara toca continuar creixent, apostant, creient en un futbol femení que ha arribat per quedar-se. I que, gràcies a aquest grup de jugadores i a un club que aposta fermament per la seva secció femenina, puguem continuar fent caure murs tan grans com ho era el club francès.

Final d’una temporada per emmarcar. Final en un escenari inigualable. El guió, immillorable.