L’oasi del Barça femení

A l’Ona no li importava el futbol. Mai sabia si el Barça, ja fos el de Xavi o el de Koeman, jugava en dissabte o en diumenge. No tenia al cap aquests colors que des de petita havia vist a casa. L’himne del Barça havia ressonat a la seva sala d’estar a través de la televisió des que era petita. Els seus pares i avis són dels que tenien seient a l’enderrocat Camp Nou i quan no hi podien anar el posaven a la tele. El Barça era una cosa de família, però a ella no li cridava especialment l’atenció. Fins que un dia, com si fos cosa del destí o de la casualitat, va descobrir el femení.

La seva àvia, l’Antonia, que fa més de 50 anys que és sòcia, veia aquest neguit amb tendresa. A ella, amb el pas dels anys li estava passant el mateix. «Ja no m’enganxa», confessa. Quan la seva neta va descobrir el femení hi va quedar atrapada. Seguia els partits, seguia les jugadores i es va il·lusionar amb Bilbao. «Si arriben a la final, la iaia t’hi porta», li va dir l’Antonia. Quan el Barça va remuntar davant el Chelsea, a l’Ona li feien els ulls pampallugues.

L’Antonia no faltaria a la seva paraula. Van aconseguir dues entrades i van començar a planificar el viatge. Veient els preus estratosfèrics que es manejaven a la capital biscaïna, es van decantar pels autobusos organitzats pel club. Amb tot tancat, setmanes després van agafar el tren des de l’estació de Sabadell fins a la botiga oficial del Camp Nou. «Vam anar a la botiga i vam comprar la samarreta expressament per anar a Bilbao. Ella volia la d’Ona Batlle, ja que ella també es diu Ona. Però amb el nom ja es disparava el preu, que són caretes», va confessar entre rialles, mentre esperava a poder pujar a l’autobús per recórrer les més de set hores que separen Barcelona de Bilbao.

«No sé si guanyarem o perdrem, però segur que ho gaudirem. Elles van a totes. Perden una pilota i van al darrere, la lluiten, a més de jugar molt bé. Hi ha un ambient brutal, molt millor que en el masculí. Depèn de quin partit, em fa por anar amb la meva neta. Amb elles, això no passa», relata l’Antonia. La Mireia i la Natalia, i el seu grup de 12 amigues, ho van decidir molt abans que el Barça es classifiqués per a la final.

«El setembre de l’any passat ho vam decidir. Amb les amigues tenim un grup amb què organitzem patxangues de futbol. Sortíem d’un partit i vam veure que la final de la Champions era a Bilbao. És a prop i ens vam quedar amb ganes d’anar a Eindhoven. Vam mirar vols i en vam trobar per 70 euros anada i tornada. I, sense pensar-ho dues vegades, els vam comprar», explica la Mireia. Les més de 10 amigues que formen la colla s’han anat enganxant al futbol femení en els últims anys. Algunes han deixat de banda l’equip masculí per posar-se a la part posterior de la samarreta Mapi León o Alexia, i d’altres han sentit el que és ser d’uns colors gràcies a elles.

La Pilota d’Or d’Alexia

Notícies relacionades

Els Països Baixos de Koeman comencen amb un triomf clau

Bellingham també salva Anglaterra d’un conflicte contra Sèrbia

«Jo era aficionada del Barça, però fa bastants anys que n’estic despenjada. En el masculí hi ha certa desgràcia després de l’època daurada de Pep Guardiola. Va arribar un punt en què m’avorria. Me’n vaig desenganxar i després vaig veure l’equip femení uns tres o quatre anys. Va ser quan l’Alexia va guanyar la Pilota d’Or, cosa que va tenir molta repercussió. Em vaig aficionar a veure partits i a mi sempre m’ha estirat molt el feminisme. És bo donar-los suport, elles sempre ho diuen, i al final et sents part d’un grup», afegeix la Natalia. «Era una cita obligada».

Això ho pensen molts culers. Els que podran ser a Bilbao i els que el veuran des de casa. Perquè el que ha aconseguit aquest equip és traspassar qualsevol barrera. L’equip dirigit per Jonatan Giráldez estarà recolzat avui per moltes Ones, Antonies, Mireies i Natalies. Per dones i homes que s’han enganxat a una manera de jugar i d’entendre el futbol, que a San Mamés provocarà una foto històrica que mai ningú podrà canviar. El futbol femení, i en concret el Barça, ha demostrat que una altra manera de fer les coses no és només possible, sinó exitosa. Bilbao és el cim, però no el final, d’un canvi en el barcelonisme.