Penjar-se la medalla

L’espectacle va ser un notable exercici de ridiculesa. Les futbolistes del Barça femení acaben de guanyar la Copa de la Reina i esperen que Alèxia Putellas baixi les escales que duen a la llotja presidencial per enlairar plegades el trofeu que les acredita com a campiones. Cadascuna d’elles té una medalla, també. Les medalles, però, com passa en altres competicions (les que organitza la UEFA, per exemple), no les reben de mans d’un alt dignatari. A la UEFA, com deia, el president Aleksander Čeferin, amb una coreografia impecable, recull amb la mà dreta les medalles que li va proporcionant un empleat de l’entitat, rere seu, i executa una dansa precisa, una mena de cadena de muntatge ritual. Ell mateix, fa anys, era l’empleat que facilitava la feina a l’aleshores president. Tot és una cadena, a la UEFA, i també a la FIFA.

Les noies del Barça, però, no tenen accés a cap cerimònia protocol·lària. Els organitzadors han donat un parell de sacs amb medalles al delegat de l’equip i li han dit: espavila’t. Les futbolistes, estupefactes, se les reparteixen elles mateixes. Se les posen les unes a les altres. N’hi ha fins i tot que en fan conya i imiten la cerimònia habitual, ajupint el cap entre rialles i reverències còmiques. Es veu, pel que sé després, que aquest esperpent és una pràctica habitual en el futbol espanyol. També amb els nois. Ja no hi ha desfilada ni imposició. És un campi qui pugui. Penso que potser és una conseqüència del cas Rubiales, no fos cas que un d’aquests dirigents d’ara repetís l’escena que tots recordem. Resulta, però, que el món (i el món de l’esport no és una excepció, ben al contrari) funciona amb cerimonials. I aquí se’ls carreguen sense miraments. Les jugadores blaugranes s’han penjat la medalla, que podria ser una manera de dir que han exercitat la vanaglòria. Vist el panorama del futbol femení a Espanya (guanyar una final al segon millor equip de la lliga per 8 a 0 ho demostra!), no es pot criticar que ho fessin. Sobretot perquè no podien no fer-ho.