De la malària a un motí de prostitutes

"Fins avui no coneixia cap campió del món i avui ja en conec 17", va dir David Bermudo (Santa Coloma de Gramenet, 1979). El 24 d’abril de 1999, la selecció espanyola va celebrar el seu únic Mundial sub 20 amb tres futbolistes del Barça: Bermudo, que va disputar els 660 minuts del torneig, Xavi Hernández i Gabri García. "Esportivament va ser l’èxit més important de la meva carrera i personalment va ser una experiència molt enriquidora i inoblidable i que em va canviar la vida", reconeix. Va assistir al torneig com a futbolista del Barça C. Només jugaria un partit amb el primer equip, a la Copa 2000-2001, i 12 a Primera, amb el Tenerife. Treballa avui en un concessionari de Volkswagen.

El Mundial es va disputar a Nigèria. Ja havia de ser la seu el 1995, però un mes abans la FIFA va canviar d’opinió per brots de malària i meningitis i per l’estabilitat política i social. Es va decidir atorgar al país l’edició de 1999, però continuava sense estar preparat. "I ens en vam adonar tot just aterrar. Al sortir de l’avió ja vam veure que el país no tenia res a veure amb el lloc d’on veníem nosaltres", assegura. A l’aeroport de Lagos, la capital, no hi havia cintes transportadores per a les maletes: les treien els treballadors, amb les mans.

Els diaris parlaven d’un motí de prostitutes com a resposta a la decisió del Govern de prohibir la prostitució durant el torneig ("Ningú ens aturarà i buscarem jugadors i directius"), de bosses plenes d’orina llançades a les grades o d’un brot de còlera. "Hi ha un problema, però estem intentant no parlar-ne gaire pel Mundial", va dir un funcionari del Ministeri de Sanitat.

"Va ser molt impactant. Va ser xocar contra una manera de viure totalment diferent", argumenta. "Recordo caminar per un mercat ambulant i veure la carn i el peix envoltats de mosques i la gent comprant com si fos tan normal. És que ho era per a ells. Ens va canviar la mentalitat. Ens va fer comprendre que érem uns privilegiats", assenteix.

"Menjar desastrós"

Agafa aire. Continua: "Parlàvem amb gent que ens deia que la persona que menjava una vegada tenia una sort tremenda. Abans d’anar a Nigèria jo era molt perepunyetes amb el menjar, amb la meva mare. ‘Això no m’agrada’. ‘Això no ho vull’. Però després de veure i viure tot allò al tornar era una persona totalment diferent. Li vaig dir a la meva mare: ‘A partir d’ara mai et diré que no a un menjar. Mai’", explica. "Allà el menjar era desastrós". Quan va tornar la seva mare li va dir que el veia molt prim i es va pesar. Havia perdut quatre quilos.

No ha oblidat la calor ni els partits a 40 graus a les quatre de la tarda. "Feies una carrera i una glopada d’aire calent se’t ficava dins dels pulmons, a l’estómac. Et costava fins i tot respirar". Un dia van veure un tiroteig des del balcó. Parla d’hotels "totalment tercermundistes". "Dormíem gairebé sempre amb el xandall posat per evitar picades de mosquits, per la malària", apunta Bermudo.

Al passadís sempre hi havia soldats armats amb metralletes per evitar que ningú hi entrés i que ningú en sortís. Ho tenien prohibit. Recorda donar roba a algun soldat. "Fins i tot recordo que amb Xavi, Gabri i no sé qui més, un dia vam recollir diners i l’hi vam donar als guàrdies perquè se’l repartissin entre ells", explica. També els deien, de broma i seriosament, que se’ls emportessin amb ells a Espanya.

Guarda una altra imatge a la memòria, associada a l’aventura que era cada viatge amb autobús: "Un dia es va ficar contradirecció i quan els policies veien que algun cotxe no s’apartava baixaven i començaven a colpejar-los amb porres, fuets o el que fos. Era de pel·lícula". Van ser més de tres setmanes lluny de casa. Abans d’anar-se’n va buscar on era Nigèria en un vell mapa de casa. "Vaig veure que era molt lluny".

Encara no hi havia telèfons mòbils i els jugadors parlaven amb els dos periodistes espanyols presents a Nigèria perquè introduïssin missatges per als de casa en els seus textos: "Explicàvem que no trucàvem perquè no hi havia diners i que tot estava bé, perquè no es preocupessin".

De la final contra el Japó recorda sobretot Xavi: "Estàvem les dues seleccions al túnel i va palpar el nostre nerviosisme perquè tots estàvem molt callats. Va voler trencar aquesta serietat i va dir alguna cosa així com: ‘Vinga, va, xavals, que guanyem segur. ¿No veieu que estan adormits?’. Pels seus ulls. La gent va començar a riure i es va destensar". Van guanyar 4-0. Els seus amics van tirar petards, van beure cava i van córrer per Santa Coloma cridant "Bermudo és collonut, com Bermudo no n’hi ha cap". Els futbolistes van cobrar 3.650.000 pessetes en primes.

El dia va acabar amb el descontentament amb la FIFA per no donar la Pilota d’Or a Xavi: "Ho vam viure com un insult perquè havia sigut el millor futbolista del Mundial sens cap dubte. De llarg". L’MVP va ser per a Seydou Keita. Xavi ni tan sols va tenir la plata o el bronze.

Notícies relacionades

El macrofestival d'escalada Climbing Madrid celebra l'esperit de superació

L’Olympiacos arrasa per forçar el cinquè partit al Palau

"Em va costar assimilar que era campió del món, sincerament. Em sentia com el que ha anat a jugar un partit i ha guanyat i està content. Però ja està. Era aquesta alegria. Res més. Amb el pas dels dies i, sobretot, l’arribada a Espanya em vaig adonar de la dimensió que tenia tot. Va ser històric", admet. Avui conserva la medalla i el seu fill, un jove futbolista de 13 anys, haurà sentit mil vegades la història.

Acaba afegint: "El primer que vaig fer quan vaig arribar a casa va ser dutxar-me i després me’n vaig anar al llit a dormir. Estava cansadíssim".