Pogacar mitifica el dia de Pradell

Més que una etapa va ser un somni dolç, tot el dia amb la pell de gallina i amb els ulls envermellits, sobretot quan els ciclistes van començar a ascendir per la increïble rampa de ciment de Pradell, 400 metres amb pics del 23%, per on els corredors havien de passar entre una fila humana que xisclava fins a quedar-se afònica, amb crits que s’escoltaven fins a Madrid, per la Vuelta, i a París, pel Tour, en un ciclisme que cada vegada veu com les grans voltes amplien els horitzons. Encara bo que es va poder convèncer ASO, productora de les imatges i propietària de la ronda francesa, perquè retransmetés la pujada i Christian Prudhomme, director de la Grande Boucle, podria veure des de casa seva l’extraordinària planta d’un Pradell per on en un futur no molt llunyà passarà la Vuelta.

Dotze ciclistes en solitari

Tan dura va ser l’ascensió que no va fer falta que ningú ataqués perquè tot just 12 corredors es plantessin al cim de Pradell amb 60 quilòmetres a la vista. Eren els millors de la general. Van passar per la cimera amb Marc Soler en primera posició. Protegia Pogacar, que havia decidit exhibir-se una mica més endavant, a la Collada de Sant Isidre, per arribar en solitari al santuari de Santa Maria de Queralt i "disfrutar del públic", tal com va dir, en l’ascens final ple de centenars d’aficionats, cosa mai vista en la Volta.

Va ser extraordinari. La sortida de Berga va recordar qualsevol inici d’etapa en el Tour. I no s’exagera. Si la ronda francesa hagués arribat a la capital del Berguedà no hi hauria anat més gent. Un tremend encert i una lliçó per al futur. L’últim dissabte de carrera sempre hi ha d’haver una etapa de muntanya en la Volta, dura com el ciment de la rampa il·lustre de Pradell, perquè així es fa afició, així s’entra en la història i així s’engrandeix la tercera ronda per etapes més antiga del món, només superada pel Tour i pel Giro.

Va ser igual que se sabés que l’etapa estava feta a imatge i semblança de Pogacar; el luxe de la Volta, un ciclista al qual cal apreciar sense mirar el lloc de naixement, un do per a aquest esport, un ésser extraordinari sobre la bici amb el permís, és clar, de Jonas Vingegaard, l’únic que l’ha guanyat els dos últims Tours.

Una sortida impressionant

Notícies relacionades

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

El futur de Sainz Jr. i Márquez

L’enrenou que va acompanyar la sortida de l’etapa a Berga va ser eixordador; grans i petits, ningú es va voler perdre l’espectacle per iniciar tot seguit la pujada a Queralt, a peu, en bici o als cotxes que va posar l’organització. Gent que sortia de sota de les pedres per convertir la jornada en un dia de Tour per Catalunya.

Va vèncer Pogacar que avui guanyarà la Volta a Barcelona. Ho va fer davant un Egan Bernal que ha tornat a la vida ciclista i ha començat a superar les seqüeles del greu accident del 2022 quan va impactar contra un autobús. Un Bernal que va arribar al podi per acompanyar no només Pogacar, sinó Mikel Landa, sempre per darrere del fenomen eslovè, per davant de tots un dia per emmarcar i cridar en francès el que els aficionats criden en el Tour: ¡Vive la Volta! Excepcional.